Opinió

LA TRIBUNA

“Què n'heu fet, de la llum?”

De llum del món, per a un cristià, només n'hi ha una: Jesús

L'edi­to­rial Her­der acaba de publi­car La llum del món, el lli­bre entre­vista sig­nat per l'ale­many Peter Seewald i que té com a gran pro­ta­go­nista Benet XVI, el papa Rat­zin­ger. El lli­bre, a diferència dels que conei­xem del mateix Rat­zin­ger, és molt més entre­tin­gut i pos­si­ble­ment més pro­fitós, si del que es tracta és de conèixer el per­fil del papa actual. Un dels grans esforços de Benet XVI ha sigut esbor­rar la imatge de Rat­zin­ger. No deixa de ser un intent legítim, però bas­tant infructuós: “Geni i figura, fins a la sepul­tura”. I així és: la “blanca sotana que tot ho blan­queja” no acon­se­gueix fer-nos obli­dar del tot la sotana del gran inqui­si­dor que va ser abans i que con­ti­nua sent Joseph Rat­zin­ger, només que ara no té gaire temps per ocu­par-se de qüesti­ons doc­tri­nals. Els temes que afec­ten la moral i l'ètica el tenen obses­si­o­nat. Però només aquells que tenen la sexu­a­li­tat com a rere­fons. Per exem­ple, el tema dels abu­sos per­pe­trats a menors per part d'alguns cler­gues. Seewald aborda el tema d'entrada, una mica per treure-se'l de sobre. Afirma que Benet XVI-Rat­zin­ger se sent real­ment angoi­xat per aquest tema. Però de seguida es veu que l'angoixa ten­deix a la retòrica, mal­grat que Seewald no acaba d'anar al fons de la qüestió. No sabria dir si aquesta és una de les cri­sis més for­tes que ha patit l'Església al llarg de la història, el que sí que sé és que la “sor­presa” que supo­sa­da­ment va tenir el papa actual sona falsa. La crisi no va aparèixer de “cop i volta” com afirma, sinó que es va anar ges­tant len­ta­ment, per culpa sobre­tot de la mala política –“el secret pon­ti­fici” o secret reser­vat al papa–, i ell hi va tenir molt a veure. Només vull recor­dar que el màxim res­pon­sa­bles del dicas­teri encar­re­gat de diri­mir el tema era ell. No es pot dir que l'escàndol hagués escla­tat de cop, i que hagués omplert de llot el sacer­doci –i per extensió l'Església– i hagués posat sota sos­pita tots i cadas­cun dels cape­llans. No va ser així ni és així com s'ha vis­cut en el si de les parròquies i de les comu­ni­tats de base. Benet XVI hi passa de pun­te­tes. Reco­neix que la notícia dels casos no va ser “ines­pe­rada”, però sí la mag­ni­tud de l'escàndol, el qual va supo­sar-li un “un xoc inau­dit”. Costa de creure. Ara bé: el que sí que devia ser un xoc inau­dit va ser el ressò que va tenir en la premsa mun­dial. Això sí que pro­ba­ble­ment no s'ho espe­rava. Ja vaig dir que l'elecció de Rat­zin­ger podia obeir, entre altres coses, al fet que fes d'apa­ga­focs de l'incendi que anava crei­xent. Era el més indi­cat. Per allò de “qui l'ha segat, que el bati”.

Ima­gino que el lli­bre es vendrà com un best-seller. Al meu modest enten­dre, això també hau­ria de ser un xoc ines­pe­rat per a Benet XVI. I en canvi, ho tro­barà nor­mal. Tan “nor­mal” com que el papa sigui rebut a tot arreu amb honors de cap d'estat. Rat­zin­ger, segons afirma, detesta “tota aquesta para­fernàlia” que acom­pa­nya els viat­ges papals. Però si és veri­tat que la detesta, com és que no fa res per can­viar el pro­to­col? La res­posta és “perquè no pot”. Un papa –acla­reix– “és un home total­ment impo­tent, mal­grat que té una gran res­pon­sa­bi­li­tat”. Doncs bé: que actuï d'acord amb aquesta res­pon­sa­bi­li­tat. No és el suc­ces­sor de Pere, el pes­ca­dor de Gali­lea? Doncs que es calci les sandàlies de pes­ca­dor, com va fer Joan XXIII, i que segueixi l'exem­ple de Pere. En el lli­bre Els fets dels apòstols hi tro­barà l'autèntic pro­to­col que hau­ria d'acom­pa­nyar el suc­ces­sor de Pere, el qual, per cert, no par­lava direc­ta­ment amb Déu, com si tingués amb Ell una gran fran­quesa, sinó que feia les coses con­sul­tant-les abans amb els altres apòstols. La col·legi­a­li­tat és un altres dels punts febles de Benet XVI. També l'ecu­me­nisme. El seu és un fona­men­ta­lisme eclesiàstic. Pri­mer, l'Església; després, l'Església, i final­ment, l'Església. I d'aquí no el treus. Quina Església? La de sem­pre, mal­grat que jus­ta­ment aquesta, la de sem­pre, no exis­teix. Sem­pre ha tin­gut alts i bai­xos, i sem­pre s'ha estat refor­mant i con­tra­re­for­mant, pre­ci­sa­ment perquè la defor­mació –res­pecte a l'Evan­geli– ha sigut una cons­tat en la seva història. D'aquí que no com­par­teixi el títol del lli­bre entre­vista: La llum del món. És massa pre­tensiós. De llum del món, per a un cristià, només n'hi ha una: Jesús. Un Jesús que, per sort, neix cada any la nit de Nadal. Els cris­ti­ans som tan sols un llumí. Sumats, tant podem ser una foguera per cre­mar-hi heret­ges, com una torxa que il·lumini el món sen­cer. Amb raó s'excla­mava Paul Clau­del, una mica més tard d'haver-se con­ver­tit, que no ente­nia que hi hagués tanta fos­cor al món. I pre­gun­tava: “Vosal­tres, els que hi veieu, què n'heu fet, de la llum?”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.