Tempestes perfectes

Es va pro­duir una tem­pesta per­fecta l'any 2003 que el tri­par­tit va apro­fi­tar: CiU feia 23 anys que era al poder, hi havia desig d'alter­nança, veníem d'una aliança amb el pit­jor PP de les majo­ries abso­lu­tes, hi havia hagut la par­ti­ci­pació a la guerra de l'Iraq, es blo­que­ja­ven els tras­pas­sos, es feia mofa de les rei­vin­di­ca­ci­ons cata­la­nes, crei­xia el movi­ment inde­pen­den­tista, calia fer un nou Esta­tut, Mara­gall pro­me­tia un lide­ratge més fort del que al final va ser, Carod es popu­la­rit­zava i ICV cul­ti­vava el “no” com a fórmula amb prou èxit. Aquesta com­bi­nació de fac­tors va pro­pi­ciar una aliança tri­par­tida, que va tenir gaso­lina encara una legis­la­tura més, si bé amb una tem­pesta més imper­fecta: el tri­par­tit tor­nava a sumar però ara el líder era Mon­ti­lla, Carod s'havia des­gas­tat pro­fun­da­ment, l'alter­nança ja s'havia produït, l'experiència havia estat de Dra­gon Khan i l'Esta­tut havia tin­gut un part massa apa­ratós. No, Mon­ti­lla no va viure cap tem­pesta per­fecta: perquè la que s'havia produït qua­tre anys enrere sim­ple­ment no es va apro­fi­tar.

El 2010 CiU ha vis­cut la seva pròpia tem­pesta per­fecta i, si ens ate­nim als resul­tats elec­to­rals, sem­bla que l'ha apro­fi­tada: fiasco de la gestió tri­par­tida, asso­li­ment de la cen­tra­li­tat per l'enro­ca­ment gover­na­men­tal a l'esquerra, sentència del TC, divisió i des­con­cert inde­pen­den­tista, autoaïlla­ment del PP, feblesa de lide­ratge del PSC i d'ERC, des­as­tre de l'actu­ació d'ICV, crisi econòmica, des­con­ten­ta­ment polític gene­ral, enganys de Zapa­tero i pèrdua de per­fil propi dels soci­a­lis­tes cata­lans... CiU s'ha tor­nat a fer senyora de la cen­tra­li­tat política, per alguns regals però també per la pròpia for­ta­lesa. Ara li per­toca apro­fi­tar els efec­tes d'aquesta tem­pesta per­fecta en bene­fici del país i del govern, que és el que no va saber fer el tri­par­tit en cap de les opor­tu­ni­tats que va tenir. La gran notícia és que CiU ha sobre­vis­cut a un intent deli­be­rat d'exter­mini. Però d'aquí a qua­tre anys difícil­ment hi haurà més tem­pes­tes per­fec­tes. En canvi, hi pot haver bona gestió, resul­tats con­tras­ta­bles i dosis d'il·lusió man­tin­gu­des. El repte con­ver­gent és aquest. Cada dia són més pro­vi­si­o­nals, impre­vi­si­bles i fràgils els vots que s'obte­nen.