La febre d'or
Amb aquest títol no vull referir-me als aventurers que, des del Far West, van desplaçar-se massivament a Califòrnia amb un revòlver i un sedàs per extreure de les rieres les palletes d'or que el corrent arrossegava. Tampoc no és la meva intenció evocar la gran obra literària que Narcís Oller va publicar el 1890, com a continuació de L'Escanyapobres (1884), que ja condemnava l'avarícia i l'impacte del capitalisme en la societat rural. Ho feia limitant-se a afirmar els principis morals del cristianisme acompanyats d'alguns elements de determinisme naturalista i de l'ideologia socialista d'Émile Zola, autor de Germinal i de pàgines memorables basades en el sofriment dels treballadors de les mines. Tanmateix, no era tot això el que, simbòlicament, volia comentar. Ans al contrari, el meu propòsit era senzillament comentar la gran i espectacular reaparició de l'or en el panorama econòmic i monetari actual.
Ara fa 40 anys, junt amb el meu fraternal amic Màrius Estartús, treballàvem a la divisió lingüística de l'ONU a Ginebra i ens pagaven molt bé en dòlars lliures d'impostos. Va ser així que vàrem descobrir l'existència de la banca suïssa i que, des de la més absoluta legalitat, vàrem dipositar estalvis en unes entitats creditícies que ens permetien fer com els canaris flauta dintre d'una gàbia i saltar del gronxador a la barra o al recipient de l'escaiola. Per aquest senzill procediment i amb un mínim de previsió de les fluctuacions de paritats monetàries, en general aconseguíem de fer créixer el nostre petit poder adquisitiu i ens deixàvem aconsellar que, sobretot, no entréssim mai en l'or o en el franc suís. El temps s'encarregà, després, de fer-nos trontollar aquelles conviccions i de fer-nos comprovar que els principis presumptament inamovibles poden fàcilment perdre la seva vigència, tal com acaben de veure ara en relació amb l'or.
Si repassen el gran llibre de Niall Ferguson (The ascent of money), hi trobaran que, a l'època victoriana, quan Isaac Newton va ser el director de la seca (fàbrica de la moneda), una lliura esterlina havia de ser convertible en una quantitat immutable i fixa de 3 més 17 xílings i 10,5 penics per unça d'or. Eren els temps en què el baró Overstone afirmava que només els metalls preciosos eren diners i, per tant, els bitllets de paper no tenien base si no representaven moneda metàl·lica. De tota manera, una història mil·lenària es va acabar el 15 d'agost del 1971 quan el president dels EUA, Nixon, va suspendre la convertibilitat del dòlar en or. I no se n'havia parlat més fins al dia que Robert Zoellick, president del Banc Mundial, va suggerir que l'or tornés a l'escenari com a punt de referència internacional de les expectatives de mercat sobre inflació, deflació i paritats monetàries. No va proposar la recuperació del patró or, però la seva observació era oportuna, perquè és cada vegada més perillós recolzar-se en una sola moneda de reserva. Cal tenir present que l'or ha passat de 250$ per unça troy el 1999 fins als 1.400$ actuals. Per cert, quin immens error, el de Solbes, quan va vendre l'or del Banc d'Espanya just abans de la pujada. Potser és que l'hi van obligar? Perquè d'economia en sabia.
A diferència del paper moneda, que es pot imprimir a discreció, l'or no es pot extralimitar de les existències que hi ha a les caixes fortes. L'any 2001 se'n van produir a tot el món 2.645 tones, i l'any passat, només 1,260 tones. Quantes vegades me n'ha parlat l'estimat amic Joaquim Cussó, el científic que en sap més, de metalls preciosos, en aquest país. El president de la Reserva Federal, Alan Greenspan, de jovenet, als anys 60, va publicar un estudi que indicava el perill de prescindir del patró or que ens deixarà a tots indefensos contra la confiscació que representa la inflació, tot i que, després, es va apuntar a la idea que l'or estava passat de moda i que no tenia espai en una era d'innovació i ciberfinances. Nogensmenys, la nova actitud no és deguda únicament a les compres de joieria dels nou-rics de la Xina i de l'Índia. És també una qüestió de confiança en uns moments en què la gent no es fia dels bancs centrals, de les entitats creditícies o de les monedes, excepte el renminbi de la Xina, que no es pot comprar, perquè no és convertible.
Però què pot passar si es compra una participació en un fons de lingots d'or? Quina garantia tenim que el banc o la caixa tenen realment l'or a la seva caixa forta? És cert que té coses a favor seu. Per exemple, que sempre ha estat molt imprevisible, però ara ho és menys que les alternatives, o que és un actiu que no és el passiu de ningú. De fet, el rebuig de la bàrbara relíquia, com l'anomenava Keynes, no significa necessàriament que s'hagin de venerar uns bancs centrals que en els darrers anys de recessió no han encertat gran cosa. En tot cas, potser valdria la pena explorar la proposta de Zoellick de fer un Bretton Woods II amb el dòlar, l'euro, el ien, la lliura i el renminbi. Potser amb l'or com un actiu suplementari.