Articles

Fem història








“Ara el catalanisme, que ja no és de Renaixença sinó de maduració, haurà de fer actes de sobirania responsable”

Les refle­xi­ons impor­tants es pro­du­ei­xen més aviat el dia després de les jor­na­des elec­to­rals que no pas el dia abans. A curt ter­mini només veiem la victòria o la des­feta, i cadascú admi­nis­tra una cosa o altra com convé. Costa pen­sar en res que no sigui ava­luar danys i mar­car rumbs de cara als pro­pers mesos. La història dels movi­ments i de les ide­o­lo­gies, però, es mou a un ritme molt més lent, a un compàs tectònic, de vega­des imper­cep­ti­ble, que ens pot aju­dar a enten­dre mol­tes coses sobre el pre­sent i sobre el futur. Els últims anys del cata­la­nisme es poden resu­mir en la victòria de Pujol el 1980, la influència a Madrid des de l'any 1993, el pacte tri­par­tit el 2003 i el retorn del naci­o­na­lisme al poder l'any 2010. Però què impli­quen històrica­ment, de veri­tat, tots aquests fets? Què ha supo­sat el tri­par­tit, i la seva des­feta, si alcem el vol i ens ho mirem amb pers­pec­tiva? Dei­xant de banda els con­tex­tos, la rabi­osa actu­a­li­tat, els governs i les opo­si­ci­ons, on som i on ens hem ficat? On es troba avui el cata­la­nisme?

L'atzar (per ano­me­nar-ho d'alguna manera) ha vol­gut que hagi estat l'any en què sen­tim a par­lar de Soli­da­ri­tat Cata­lana, un nom que ja va mar­car l'ori­gen del cata­la­nisme polític però que va aca­bar com el rosari de l'aurora: amb una gran divisió entre dre­tes i esquer­res, els ano­me­nats regi­o­na­lis­tes i els repu­bli­cans (diferències que quasi van fer fra­cas­sar quel­com tan impor­tant com la Man­co­mu­ni­tat). Vull dir que això de la frag­men­tació dins del cata­la­nisme ve de molt lluny. Es va tor­nar a repe­tir amb l'auge d'Esquerra Repu­bli­cana l'any 1931 i el famós “Visca Macià! Mori Cambó!”, que també ha mar­cat petja. També, com avui, a prin­ci­pis del XX hi hagué pro­jecte d'Esta­tut. I reta­lla­des, i nego­ci­a­ci­ons i acu­sa­ci­ons de traïdoria. Tot això guarda paral·lelis­mes i quasi repe­ti­ci­ons, però convé fer-hi dos mati­sos: el pri­mer matís és que el nos­tre nou Esta­tut s'ha fet per superar un Esta­tut ja vigent, cosa de la qual no dis­po­sa­ven els pri­mers cata­la­nis­tes; i el segon matís és que la nos­tra actual pro­posta s'ha fet després de 30 anys d'auto­no­mia i de democràcia. És a dir, hem pogut par­lar de tot en pau, amb ins­ti­tu­ci­ons pròpies i amb una forta tasca de recu­pe­ració naci­o­nal lide­rada per Jordi Pujol. Ja no era cosa de renai­xen­ces, sinó de crei­xe­ments. Per això les nos­tres divi­si­ons, angoi­xes, enve­ges i greu­ges no són idèntics als del 1900 al 1936: però sí que s'hi assem­blen algu­nes acti­tuds, herències i pro­jec­ci­ons polítiques. Que és on vaig.

El tri­par­tit serà recor­dat històrica­ment com una alter­nança de poder que va tenir els seus efec­tes democràtica­ment higiènics, però que des de l'inici va crear divi­si­ons molt pro­fun­des. Va for­mu­lar un arti­fi­cial i des­con­cer­tant divorci entre naci­o­na­lisme i inde­pen­den­tisme, va pro­var d'aixe­car murs insal­va­bles (i obso­lets) entre dre­tes i esquer­res. En per­ju­dici de la gover­nança, però també (i sobre­tot) del procés esta­tu­tari. Podríem defi­nir aquesta època com la d'una dolo­rosa madu­ració del cata­la­nisme polític: la presa de consciència que les coses no són fàcils però que, això sí, depe­nen de saber què es vol i d'ava­luar les pròpies for­ces. Crec que el retorn a CiU sig­ni­fica una certa admissió col·lec­tiva de dues rea­li­tats: una, que és massa com­pli­cat gover­nar Cata­lu­nya sense posar una força cata­la­nista sobi­rana al cap­da­vant; i dues, que la inde­pendència (o el sim­ple progrés en l'auto­go­vern) no pot obeir a una lògica pura­ment intel·lec­tual, de tenir raó, ni molt menys pot plan­te­jar-se arra­co­nant la força majo­ritària del naci­o­na­lisme. Resulta que parlàvem de coses seri­o­ses.

Algun apunt sobre el futur: un cop vist que el naci­o­na­lisme cen­tral és molt menys fràgil del que podia sem­blar, que resis­teix, es moder­nitza i fins i tot es refunda, cal veure cap a on. Hem gas­tat (per un bon temps) l'estratègia dels memo­ri­als de greu­ges i els esta­tuts: dic per un bon temps perquè també fou reta­llat el de Macià, i el del 1979, i tot i així hi vam tor­nar. Però ara el cata­la­nisme, que ja no és de Renai­xença sinó de madu­ració, haurà de fer actes de sobi­ra­nia res­pon­sa­ble. Enten­gui's això com a recu­pe­rar lle­ial­tat (no dic uni­tat) interna, cal­cu­lar les pròpies for­ces, dei­xar de mal­ba­ra­tar-les i saber (amb astúcia) aga­far-ne de noves. Con­cre­ta­ment en tres ves­sants prin­ci­pals: el poder fis­cal, la cul­tura i la política exte­rior. Les eines del progrés, l'auto­es­tima i la con­so­li­dació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.