Els romàntics d'ara

De sobte, l'escudella es barreja amb les llenties rere la llàntia grisa que havia estat vermella. El vidre s'entela pel baf del licor o de la saliva resseca de tant llegir en veu alta els autors maudits. Parracs ben endreçats que prorroguen la farsa i la imatge transposada des de platges de somni i llars domesticades per l'economia excessiva i els plaers efímers.

Estendre la roba al menjador i guardar el pa a l'estudi, donar menjar a les orenetes que fan niu a la balconada i regar un card a primera línia d'edifici. Penjar un compacte a la paret guixada i rebre el públic dessota la biblioteca; dormir a la cuina i buidar una nevera diminuta; cuinar pollastre amb pinya i beure, beure i beure. El vers surt tot sol, la tristesa i la por a la mudança, també. Les pintades als envans de casa, els discs de vinil d'èpoques pretèrites i les lletres passades de moda, estètiques agressives i cuirassades que el defensaven de la por que sempre li ha fet el món dels grans, i el vertiginós bescanvi de roba tot i entrant per la porta de la llar familiar on les cadenes, les crestes, els ulls vermells i els pantalons elàstics eren pura retòrica dels fills que es reivindicaven diferents fora del marc on eren realment idèntics a qui els ha parit.

Voler que els colors es barregin, et mirin i li parlin de tu, i et preguntin què has fet amb la teva vida, amunt i avall, ocellet dels boscos, xeringa llançada, flassada bruta de caixmir del més car, mans primes i dits allargassats de tocar el piano. Amant de les amants, cada vegada més joves, perquè Peter Pan et va dir un dia que ningú no es fa vell si no vol, que cal dilatar l'adolescència, per saltar al buit amb xarxa, que no fos que amb tants de versos s'hagués foradat i es retrobessin els dimonis defensors de la poesia.

Viure el present tot i recar no conèixer el futur, perquè no n'hi haurà, perquè la vida que cerques no va més enllà de l'aire, no té més enllà, és limitada i et coarta la llibertat amb tambors de joguina i barrets gastats.