Monopolis al Parlament

La nova etapa sorgida del 28-N va començar ahir. Núria de Gispert, destacada dirigent d'Unió, va prendre possessió com a presidenta del Parlament de Catalunya. I la primera conclusió és que cal felicitar-nos com a societat del fet que finalment hi hagi una presidenta. És a dir que una dona hagi pogut ocupar un dels màxims rangs d'autoritat nacional. Hem tingut prou conselleres. La mateixa De Gispert ho ha estat. Però no havíem tingut cap presidenta del país, cap consellera en cap, cap vicepresidenta, ni cap presidenta del Parlament. No és que tingui cap crítica per als presidents que fins ara ha tingut la institució que representa la sobirania nacional. Tots ells, siguin del partit que sigui, i en això sí que hi ha hagut més pluralitat, han ostentat el càrrec amb molta dignitat. Sempre es podria apuntar alguna crítica esporàdica, és cert. He de reconèixer que no em va agradar al seu dia que el president del Parlament participés en una batalla política de partit com va fer el president Benach a Esquerra. També podria repassar episodis semblants dels altres presidents. Però no hi ha cap situació que em porti a situar els presidents en una esfera d'indignitat quan a més en moments difícils, que en aquests últims 30 anys n'hi ha hagut molts, els presidents del Parlament han sabut estar a l'altura. I ja que només he esmentat el president Benach també diré que no tinc clar que el tracte que se li ha dispensat en la cloenda de la seva etapa al capdavant de la institució sigui del tot just i digne. M'agradaria pensar que no té a veure amb la poca consideració pels seus orígens socials o territorials. En tot cas, Benach va trencar un monopoli barceloní al capdavant de la institució. I De Gispert, el monopoli masculí. Que no és poca cosa!