Connectat

La soci­o­lo­gia va pre­dir fa temps que la nova estra­ti­fi­cació social passa per la con­nexió en xarxa. Qui no està con­nec­tat és un pària: òbvies, com Face­book, Twi­ter o Linke­din; adap­ta­des, com dia­ris, cer­cles diver­sos, clubs de tota con­dició; pre­cur­sors, com la tar­geta de crèdit, l'apa­re­llet aquest que per­met alleu­ge­rir peat­ges, o els rebuts domi­ci­li­ats des de fa tant. Llis­tes de cor­reu, news­let­ters... Men­tre alguns il·lusos par­len d'inde­pendència, fins i tot els que ho diuen uti­lit­zen la con­nexió, les dades, la infor­mació, per seg­men­tar dis­cur­sos, apli­car-se en els “tar­gets del seus cli­ents, els votants”, fer cur­sos de màrque­ting elec­to­ral, de comu­ni­cació (que mai apre­nen del tot...), venent idees com el que ven caro­tes... i el cert és que els experts diuen que no hi ha gaire diferència. Ningú vol dei­xar de ser-hi, però estic començant a sos­pi­tar que la veri­ta­ble aris­tocràcia actual són els que no en for­men part.

cap­gi­rar tot això no deu ser fàcil, oi? A hores d'ara és impos­si­ble tenir un con­tracte de sub­mi­nis­tra­ment energètic sense la domi­ci­li­ació bancària, i per allà ha de pas­sar també la nòmina de tots els que som assa­la­ri­ats. Quasi res pot ser pagat en fines­treta. Diuen que és eficàcia i estic dis­po­sada a pen­sar que en part tenen raó, però ¿és que no puc ni tan sols ser lliure per deci­dir que vull per­dre el meu temps anant-hi a peu, a pagar davant d'éssers humans com jo, que em mirin als ulls, i em diguin “gràcies”, o “arriba vostè dos dies tard, senyora”? ¿Per què cre­uen que hi ha tanta gent vella (ja n'hi ha prou de dir que són grans, com si la gent de trenta anys fos gent mit­jana...) asse­guda als cen­tres d'atenció primària, o reco­llint la paga a prin­ci­pis de mes a les cai­xes d'estal­vis? Perquè, encara més que nosal­tres, neces­si­ten sen­tir-se humans, trac­tats com a tals, no com a números que ser­vei­xin després als que tra­fi­quen per fer de nosal­tres carn d'urna elec­to­ral, dada de tendència estadística, objecte de les seves anàlisis sense ànima.

És tanta la sen­sació de nor­ma­li­tat en la nos­tra con­ti­nu­ada man­su­e­tud sub­mi­nis­trant les dades aques­tes amb què ens adot­ze­nen, que fins i tot si arri­bes al super­mer­cat amb un bit­llet de 200 euros et miren com si es tractés de diner negre. Els nens, en veure la tar­geta pas­sar per la cinta magnètica pen­sen que la mare ha estat capaç d'omplir el car­ret sols mos­trant un tros de plàstic, i així encara és més difícil que sàpiguen el que costa la vida, però la rea­li­tat del cas és que en sor­tir-ne quasi no queda res dels 200 euros, sigui negre o blanc el com­pra­dor... no dis­cri­mina el preu. Com seria tor­nar a com­prar, no amb la bossa ecològica, ans amb ten­dresa pro­pera, menys ata­ba­la­da­ment, amb menys tele al sopar, amb més con­versa plena?

No menys­tinc el cibe­res­pai, tot al con­trari; però si ens treu la imme­di­a­tesa del som­riure, el con­tacte, la paraula, no millo­rarà la nos­tra dig­ni­tat, la farà córrer cada cop més paral·lela a interes­sos estranys. Per inten­tar con­tra­pe­sar poders, donem-li el con­tin­gut que farà de la con­nexió una lli­ber­tat, no un escla­vatge: agru­pem les denúncies de cada sense veu en una veu par­cial, i fem de cada part de veu un tros del tot que s'aixeca i reclama. Siguem capaços d'hon­rar també les coses que van bé i que fun­ci­o­nen, que són mol­tes, aban­do­nem el rumor no con­tras­tat sobre els altres, pri­mera lla­vor d'un peri­o­disme indigne. Ima­gi­neu un món així, i aquest món prendrà cos. Ara, més que mai, a prop d'un altre espoli a casa nos­tra, gene­rat per una alter­nança que, com l'altra, res nete­jarà, perquè és for­mal revenja i mate­rial con­nivència, ara és el temps.