Teatre ‘del bo'

La mà de gols del Barça al Madrid deixa cua. José Mou­rinho té mar­cats tots cinc dits a la cara, i el nen encara plora. Va fir­mar per qua­tre anys i va avi­sar que en calien dos per fer el mira­cle, però ara li entren les pres­ses. Que se sàpiga, ni La Cibe­les ha plo­rat cinc cops ni s'ha post el sol a Pere­jil, però tot Madrid s'ha ensu­mat el fiasco, el reg­nat del Barça és pit­jor que la gota malaia i al por­tuguès ja no li ponen totes. Reacció? Dis­sabte s'auto­a­va­lu­ava amb un “11 sobre 10”; i diu­menge llançava un órdago al club blanc i als àrbi­tres. A Flo­ren­tino li exi­geix suport mili­tant en totes les seves guer­res (Val­dano, fit­xat­ges i reno­va­ci­ons, àrbi­tres, fede­ració...) i als del xiu­let els dis­para la pressió, amb una escena de vic­ti­misme patètic, amb teo­ria de la cons­pi­ració inclosa. Tea­tre del bo (?), que diria ell. O gua­nya Mou o per­den els altres.