Peix al cove!

El pri­mer que ha de fer CiU, si les majo­ries o les con­veniències a Madrid li ho per­me­ten, és exi­gir que el TC sua­vitzi, modi­fi­qui o matisi els cri­te­ris que ema­nen de la sentència sobre l'Esta­tut. Tal com sona. Un cop com­pro­vat que no estem par­lant de justícia ni de lega­li­tat, sinó de política, i un cop obser­va­des les greus con­seqüències que això pot tenir per al nos­tre dia a dia i per a la nos­tra iden­ti­tat col·lec­tiva (ara en immersió lingüística, però vin­dran altres matèries), és fona­men­tal que, abans de par­lar de grans objec­tius, ens dedi­quem a sal­var els mobles des­tros­sats o des­tros­sa­bles. Tan aviat com es pugui.

Diguin-li com vul­guin: entenc que “peix al cove” ha que­dat anti­quat com a terme, està mal con­no­tat, conté un to des­pec­tiu. Diguem-li sim­ple­ment influència, nego­ci­ació, tant se val. No cal pre­ten­dre can­viar la com­po­sició del TC, ni modi­fi­car la Cons­ti­tució: només con­di­ci­o­nar la juris­prudència d'un tri­bu­nal tan alta­ment poli­tit­zat, en favor d'una inter­pre­tació més favo­ra­ble de les nos­tres nor­mes essen­ci­als. Si d'això han de deri­var tras­pas­sos, o infra­es­truc­tu­res, ben­vin­guts siguin: però el que no podem per­me­tre és que una bomba de rellot­ge­ria quedi per­ma­nent­ment situ­ada damunt de qual­se­vol cosa que fem o pre­ten­guem fer com a país.

Fer el que dic no és incom­pa­ti­ble, ni té gaire a veure, amb el dret a deci­dir o amb pro­ces­sos d'auto­de­ter­mi­nació o amb raons sobi­ra­nis­tes: hem fet molta reflexió durant aquests últims anys, pre­gun­tes que ens havíem de fer (“què volem?”) arran del procés esta­tu­tari. Però han resul­tat ser molt més retòriques del que esperàvem: no hi ha res­posta per part de l'Estat, si no és la porta als nas­sos. I, dins de Cata­lu­nya, la res­posta és encara con­fusa: ni sabem el què, ni sabem les for­ces que tenim. Davant d'aquest silenciós empat, convé que algú es posi a fer coses. Pro­duc­ti­ves. Amb resul­tats. Per­du­ra­bles, tan­gi­bles. No és moment de menys­prear pei­xos i coves, tot con­fron­tant-los amb idees més “valen­tes” o més “pre­cla­res”. Acon­se­guir coses no ha de tor­nar a ser, mai més, sinònim d'“auto­no­misme”. Acon­se­guir coses, mar­car algun gol, és jus­ta­ment el que ens falta des de fa massa temps.

Obte­nir una poli­cia pròpia (parlo de les últi­mes legis­la­tu­res de Pujol) fou un procés que es desen­vo­lupà com­ple­ta­ment a banda de les grans refle­xi­ons. Per enten­dre'ns, si amb el “peix al cove” d'ales­ho­res avançàvem dues pas­ses i en reculàvem una, el procés esta­tu­tari (tal com ha aca­bat) ens podria haver fet avançar una passa i recu­lar-ne dues. Gràcies a aquest nou legis­la­dor suprem que es diu TC, la nova eina de moda per a esca­nyar-nos.

El repte d'Artur Mas és, com tot­hom sap, acon­se­guir un nou pacte fis­cal. No es nego­ciarà pas apel·lant a l'espe­rit de l'Esta­tut sinó exer­cint la força i la influència. És l'únic llen­guatge que ente­nen. Tin­guem en compte que, fins i tot si s'acon­se­gueix, després s'ha de poder garan­tir que no vindrà el TC a des­vir­tuar-ho i a xiu­lar fora de joc.

Hem rao­nat i argu­men­tat molt. Però ara és exer­cint el poder, con­di­ci­o­nant el poder, tor­nant a fer real­po­li­tik, mus­cu­lant l'astúcia, que tor­na­rem a fer algun camí en posi­tiu. Peix al cove? Com li vul­guin dir. Faves comp­ta­des, pro­poso jo.

Després de l'Esta­tut, que s'havia d'inten­tar (i que jo no des­car­ta­ria que un dia es tornés a plan­te­jar), ja sabem que no podem can­viar Espa­nya i que, a més, Espa­nya encara pretén can­viar-nos a nosal­tres. Aquest llarg psi­co­drama el vam cloure adver­tint que volem ser reco­ne­guts com el que som, i que en tot cas volem deci­dir el nos­tre futur. Baixa el teló. La trama se situa aquí, en aquests moments.

Segon acte: com pro­gres­sar? A banda dels anhels i els som­nis, vigents com sem­pre (el teló de fons, rere les mun­ta­nyes, marca uns horit­zons bri­llants), com s'ho faran els nous pro­ta­go­nis­tes per a pre­sen­tar algun resul­tat tan­gi­ble? En eco­no­mia, en infra­es­truc­tu­res, en auto­go­vern: els ho per­me­trem, o bé farem cari­ca­tu­res d'un peix i d'un cove, tot eme­tent comodíssi­mes insi­nu­a­ci­ons de covar­dia? És clar que hi ha els horit­zons, però hem vist com les gasta l'Estat i hem vist fins on arri­ben les nos­tres pròpies for­ces. No vindrà l'arcàngel Gabriel a treure'ns de l'olla. Cata­lu­nya aviat tor­narà a sor­tir a escena i haurà de pren­dre deci­si­ons greus, fer actes de sobi­ra­nia. Sí. Però la via ja no serà la dels dis­cur­sos i els bal­cons. Tot just assis­tim als pri­mers dies de la revo­lució intel·ligent.