Propina i tu

Pàgines deli­ci­o­ses com les que més, d'entre el vast cor­pus de l'obra de Josep Pla, ho són les apa­re­gu­des d'antuvi en espa­nyol amb el títol impre­ci­sa­ment sug­ge­ri­dor d'Un humor honesto y vago i després publi­ca­des, retraduïdes al català, com a volum 24 de l'Obra com­pleta, amb el d'Humor, can­dor..., d'una apo­si­o­pesi ben eloqüent.

D'entre totes elles, ve com anell al dit, en ence­tar any –aquest 2011 com qual­se­vol altre–, la prosa “Teo­ria de la pro­pina”. A l'empara del Can­dide de Vol­taire i del ridícula­ment opti­mista doc­tor Pan­gloss que hi galleja, Pla sap fer-s'ho venir bé per esbos­sar-hi una con­cepció fata­lista de la rea­li­tat humana. La gràcia està lla­vors que, com a únic pal·lia­tiu de tanta desgràcia ine­luc­ta­ble, Pla hi apunta no pas cap trans­cen­den­ta­lisme gran­di­loqüent, sinó una litòtica pro­pina, vista com l'autèntic fracàs de la catàstrofe.

Així, si ningú no et reco­neix cap mèrit, si et paguen una misèria pel que fas, si tot et va mal borràs, doncs res a dir ni a plànyer-se, ja que això és la nor­ma­li­tat abso­luta i és millor no blas­fe­mar-ne. Per con­tra, si mai algú et tira una flo­reta, o et plou algun caleró de més, o resulta que no tot se't frus­tra entre mans, doncs lla­vors: pro­pina!

Tota aquesta filo­so­fia de la con­so­lació –objec­tarà el crític– és immo­bi­lista i reac­cionària. Doncs pos­si­ble­ment sí –cabrà repli­car-li–, però adop­tar-la oca­si­o­nal­ment no priva de mal­dar per sobre­po­sar-se a la injustícia, almenys a la huma­na­ment pro­vo­cada. I més aviat immu­nitza con­tra l'escàndol ingenu i la indig­nació gratuïta.

Tu, cara­llet que lle­gei­xes aquest paper (i, encara més, tu cara­llet que l'escrius): en temps de vaques magres i de des­per­so­na­lit­zació galo­pant, d'atacs con­tra el que sents més teu i d'ento­nació dels goigs de sant Prim, fes per ento­mar-ho tot sem­pre en cerca d'alguna even­tual pro­pina.

I, per més des­cre­gut que siguis, comença per fer-ho demà, quan te lle­vis, i agra­eix-ho als únics coro­nats de qui pots espe­rar encara rebre'n cap.