Individuals o col·lectius?

Fa un temps, un grup de per­so­nes resi­dents a Cata­lu­nya van por­tar indi­vi­du­al­ment als tri­bu­nals allò que con­si­de­ra­ven una vul­ne­ració dels seus drets. A diferència del que els pas­sa­ria a uns pares cata­la­no­par­lants que vul­gues­sin esco­la­rit­zar els seus fills en català a La Almu­nia de Doña Godina, per exem­ple, ells cre­ien que tenien dret a fer-ho en espa­nyol a, posem per cas, Avi­nyo­net de Puig­ventós. Els jut­ges no els van donar la raó en pri­mera instància, i la cosa va aca­bar al Tri­bu­nal Suprem. Compte, perquè no estem par­lant del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, que es pro­nun­cia abs­trac­ta­ment sobre deter­mi­na­des dis­po­si­ci­ons legals, sinó del Tri­bu­nal Suprem, on van per­so­nes indi­vi­du­als que plan­te­gen con­flic­tes jurídics con­crets. O, dit d'una altra manera: les impug­na­ci­ons del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal a deter­mi­nats capítols de l'Esta­tut rela­ci­o­nats amb els usos lingüístics de l'admi­nis­tració són una cosa, men­tre que el que pugui dir el Tri­bu­nal Suprem en última instància sobre una recla­mació feta per mi en tant que per­sona indi­vi­dual en són una altra. En aquest sen­tit, resul­ten extra­or­dinària­ment sig­ni­fi­ca­ti­ves les mos­tres d'ale­gria de deter­mi­na­des asso­ci­a­ci­ons contràries a la nor­ma­lit­zació de la llen­gua cata­lana.

Les res­pos­tes entu­si­as­tes a la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal feta pública poc abans de Nadal mos­tren, en efecte, fins a quin punt la recepció d'aquesta es fa des de la pers­pec­tiva dels drets col·lec­tius (els his­pa­no­par­lants mono­lingües de Cata­lu­nya) més que no pas dels indi­vi­du­als (el reduït grup de per­so­nes que van arri­bar al Suprem en les seves rei­vin­di­ca­ci­ons). Cal recor­dar que aques­tes asso­ci­a­ci­ons sem­pre han rebut­jat qual­se­vol con­si­de­ració rela­ci­o­nada amb la noció de drets històrics col·lec­tius. En aquest cas, però, la sentència del Suprem es va lle­gir clara­ment i ober­ta­ment, sense cap mena d'eufe­misme, com una victòria dels his­pa­no­par­lants mono­lingües de Cata­lu­nya. Para­do­xal­ment, aquest dis­curs etni­cista es veu a si mateix... com “no naci­o­na­lista”! L'etni­cisme que comen­tem no és nou. En un arti­cle publi­cat el 26 de juny de 2005 al diari El País per Félix Ove­jero (El pre­cio de las naci­o­nes) aquest afir­mava que“Cataluña no es una nación […] ¿Com­par­ten los cata­la­nes una iden­ti­dad dis­tin­tiva? […] el 65% de los cata­la­nes tene­mos raíces fuera de Cataluña. Los ape­lli­dos resul­tan muy reve­la­do­res. En la medida en que nos pro­por­ci­o­nan una pista acerca de una iden­ti­dad ori­gi­na­ria com­par­tida, tan española es Bar­ce­lona como Madrid o Cataluña como Cas­ti­lla”. Pur essen­ci­a­lisme ètnic: la iden­ti­tat la defi­nei­xen els cognoms. Obama, per tant, és de Kenya, Sarkozy d'Hon­gria i el gene­ral Milans del Bosch, un naci­o­na­lista català de pedra picada.

Però aquest tipus d'idees vÉnen de molt més lluny i sem­pre, sem­pre, sem­pre són publi­ca­des pel mateix mitjà de comu­ni­cació. El ja llunyà 4 d'octu­bre del 1998 un diari publi­cava un arti­cle de Fer­nando Sava­ter en què s'afir­mava lite­ral­ment: “Creo que los suje­tos colec­ti­vos no pue­den ser titu­la­res de derec­hos huma­nos por la sen­ci­lla razón de que no hay seres huma­nos colec­ti­vos”. Qui es feia ressò d'una fal·làcia d'aquesta mida? Doncs sí, ho han ende­vi­nat: El País. Aquesta imbe­cil·litat rubo­rit­za­dora es basa en la iden­ti­fi­cació del con­cepte de sub­jec­tes col·lec­tius amb el d'éssers humans col·lec­tius, que òbvi­a­ment no són el mateix. Quan parlo de coses tan diver­ses com “els diabètics”, “els vidus”, “els xine­sos” o “els informàtics”, faig ús d'un sub­jecte col·lec­tiu sense el qual no podria ni tan sols començar deter­mi­na­des fra­ses. Això no té res a veure amb els éssers humans col·lec­tius, que, evi­dent­ment, no exis­tei­xen.

En aquell arti­cle Sava­ter par­lava d'“el dret humà a triar la llen­gua vehi­cu­lar de l'edu­cació en una comu­ni­tat bilingüe”. Bilingüe? I per què només bilingüe? La Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans no fa pas aquesta aco­tació (art. 26.3), ni tan sols la insi­nua. Aquest dret humà, sen­zi­lla­ment, no exis­teix. Hi ha esco­les del Raval de Bar­ce­lona on es par­len més d'una dot­zena de llengües. L'arti­cle 26.3 de la Decla­ració diu lite­ral­ment: “Els pares tin­dran dret pre­fe­rent a triar el tipus d'edu­cació que haurà de donar-se al seus fills”. Si s'afe­geix la paraula pre­fe­rent és jus­ta­ment per ban­de­jar, en moltíssi­mes zones del món, una ato­mit­zació de llengües vehi­cu­lars lite­ral­ment invi­a­ble i inas­su­mi­ble. L'apòcrif afe­gitó de Sava­ter, hàbil­ment engan­xat a l'arti­cle 26.3, en canvi, ser­via i ser­veix per legi­ti­mar –entre altres coses– que un nen his­pa­no­par­lant tin­gui el dret humà a emprar a Guipúscoa el cas­tellà com a llen­gua vehi­cu­lar, però que un nen de parla basca no pugui fer el mateix a Madrid. És obvi que aquesta fla­grant asi­me­tria no té res a veure amb la dico­to­mit­zació dels drets indi­vi­du­als i els col·lec­tius, sinó amb con­tingències històriques tan evi­dents que ni tan sols paga la pena comen­tar.

Men­tre el debat lingüístic es basi en aquesta mena de ter­gi­ver­sa­ci­ons i trucs retòrics no ani­rem enlloc. Fóra bo que qui defensa deter­mi­nats drets històrics col·lec­tius fos con­seqüent amb les seves pròpies idees i no amagués les seves veri­ta­bles inten­ci­ons en sub­ter­fu­gis tan pue­rils. Que algú vol defen­sar el dret a no saber una llen­gua? Doncs enda­vant, però que no surti amb la cançoneta dels “drets indi­vi­du­als” i tot això. No es tracta de ser radi­cal en l'acti­tud, sinó sim­ple­ment honest en les inten­ci­ons. És tan sen­zill com par­lar clar, sigui en una llen­gua o en una altra.