Trossos

Tunísia

A molts països del sud i l'est de la Medi­terrània, la política era sim­ple­ment la lluita entre dos pols. A una banda, règims laics fona­men­tats en l'exèrcit, hereus dels antics movi­ments anti­co­lo­ni­a­lis­tes, auto­ri­ta­ris i repres­sius i sovint amb índexs molt alts de cor­rupció. Al davant, l'inte­grisme islàmic repre­sen­tava una pos­si­bi­li­tat de rege­ne­ració moral, però al preu de la sub­missió a una nova forma de tota­li­ta­risme. No era fàcil esco­llir el mal menor.

Revolta

La revolta tuni­senca, pre­sen­tada en el seu inici com a isla­mista, podria obrir una ter­cera via entre aquests dos pols: ni dic­ta­du­res mili­tars lai­ques ni alter­na­ti­ves isla­mis­tes radi­cals. Però no sabem encara ben bé com és aquesta ter­cera via ni si s'assem­bla al que en un con­text occi­den­tal serien posi­ci­ons democràtiques, tant se val si més a la dreta o més a l'esquerra. Si apa­reix la ter­cera via, això que està pas­sant va molt més enllà de Tunísia.

Esta­bi­li­tat

Ben Alí va crear una il·lusió d'esta­bi­li­tat i de progrés a Tunísia. Una mica a la manera fran­quista: repressió més turisme. És una falsa esta­bi­li­tat. Si el progrés econòmic s'atura, el males­tar la fa escla­tar. Si el progrés econòmic creix, acaba exi­gint progrés polític i lli­ber­tat. A Tunísia es poden haver produït els dos efec­tes com­bi­nats, al cos­tat d'un ter­cer: en països de molta població jove, la gent ha de poder tenir espe­rança en el futur. Al nord i al sud de la Medi­terrània.