Trossos

Tunísia

A molts països del sud i l'est de la Mediterrània, la política era simplement la lluita entre dos pols. A una banda, règims laics fonamentats en l'exèrcit, hereus dels antics moviments anticolonialistes, autoritaris i repressius i sovint amb índexs molt alts de corrupció. Al davant, l'integrisme islàmic representava una possibilitat de regeneració moral, però al preu de la submissió a una nova forma de totalitarisme. No era fàcil escollir el mal menor.

Revolta

La revolta tunisenca, presentada en el seu inici com a islamista, podria obrir una tercera via entre aquests dos pols: ni dictadures militars laiques ni alternatives islamistes radicals. Però no sabem encara ben bé com és aquesta tercera via ni si s'assembla al que en un context occidental serien posicions democràtiques, tant se val si més a la dreta o més a l'esquerra. Si apareix la tercera via, això que està passant va molt més enllà de Tunísia.

Estabilitat

Ben Alí va crear una il·lusió d'estabilitat i de progrés a Tunísia. Una mica a la manera franquista: repressió més turisme. És una falsa estabilitat. Si el progrés econòmic s'atura, el malestar la fa esclatar. Si el progrés econòmic creix, acaba exigint progrés polític i llibertat. A Tunísia es poden haver produït els dos efectes combinats, al costat d'un tercer: en països de molta població jove, la gent ha de poder tenir esperança en el futur. Al nord i al sud de la Mediterrània.