Retalla i retalla

Després de la festa la sala queda feta un fàstic. Es bar­reja l'olor de tabac, de les res­tes de men­jar fer­men­tat, de l'alco­hol de les begu­des esbra­va­des, els tova­llons de paper, els cen­drers, les cadi­res escam­pa­des i pot­ser algun des­pis­tat que dorm la mona sobre el teclat del piano. I resulta que la mei­tat de la gent va mar­xar sense pas­sar els comp­tes. Tinc aquesta sen­sació quan ens par­len de la futura reta­llada de pres­su­pos­tos de la Gene­ra­li­tat, de la dels ajun­ta­ments i de la situ­ació de les arques de l'Estat. Com si haguéssim vis­cut una revet­lla que ha durat tant que pensàvem que no s'aca­ba­ria mai. Però la música s'ha aca­bat, i ara toca tor­nar a la nor­ma­li­tat d'aquest país: pas­sar-les magres. Fre­da­ment una farra com aquesta no l'havíem tin­gut mai, i ens hem empat­xat. Hem fet de cigala i no de for­miga i ve un hivern siberià. I com sem­pre, l'un dóna la culpa a l'altre a l'hora de repar­tir des­pe­ses i assu­mir exces­sos. Però al final paga­rem els de sem­pre, amb bai­xada de sous, atur, pèrdua de l'estat del benes­tar i aug­ment d'impos­tos. Au, com en temps dels avis i quan els pares eren joves! El pit­jor és que alguns ho apro­fi­ten per car­re­gar el mort a les auto­no­mies, als fun­ci­o­na­ris i s'obli­den que a l'hora de repar­tir cafè, en plena tran­sició, el van donar a tot­hom, cosa que va pro­vo­car que alguns no anes­sin a fer nones, begues­sin els licors i es crus­pis­sin els entre­pans de pa de mot­llo, les oli­ves i el pastís de xoco­lata.