Acte de poder

Que al Senat espa­nyol s'hi par­lin llengües altres que el cas­tellà, amb el cor­res­po­nent ser­vei de tra­ducció a aquesta, com­porta efec­ti­va­ment una des­pesa econòmica. Ara: la democràcia és un sis­tema car; d'aquí també que no tot­hom se'l vul­gui (o se'l pugui) per­me­tre; però assu­mir-lo sig­ni­fica això: estar dis­po­sat a pagar (a canvi, s'entén, de guanys en altres àmbits: drets humans, lli­ber­tats, etcètera).

Que gent capaç d'enra­o­nar tota ella en espa­nyol s'entesti, oca­si­o­nal­ment, a ser­vir-s'hi de les tals llengües altres, és una acti­tud cer­ta­ment arbitrària. Com­pren­si­ble només des de la volun­tat de bre­gar per un Estat dife­rent que l'abso­lu­ta­ment uni­ta­rista d'exclu­siva matriu cas­te­llana. Raó per la qual importa, com escau a tot poder, la comissió d'actes sovint super­flus, inne­ces­sa­ris, oci­o­sos. Perquè el poder es defi­neix també per això: per la facul­tat de fer sense menes­ter de jus­ti­fi­cació ni de fona­ment apa­rents.

Mani­fes­tar-se lla­vors en con­tra d'aquesta pràctica en nom del dis­pendi que pro­voca, no deixa de ser sinó una sim­ple raci­o­na­lit­zació (ingènua o cínica, tant és). No va tot ple­gat de si estal­viar-se la tal xoco­la­tona del lloro. Va de qui mana a Espa­nya. Cosa que no s'ha estat de reconèixer un chu­lapón madri­leny, core­li­gi­o­nari no pas del gran Alejo, sinó dels Navi­da­dos, Bor­re­jos, Obi­o­les, etcètera; el qual ha decla­rat doler-li, de la tra­ducció al Senat, no pas el cost, sinó l'abai­xada de pan­ta­lons que sig­ni­fica.

Doncs sí. Però perquè els qui repre­senta que, en aquesta avi­nen­tesa, se'ls han ben cor­dat, vagin més enllà del pur acte simbòlic, cal que vet­llin perquè tot ciu­tadà pugui ser atès en la seva llen­gua per part de les diver­ses instàncies esta­tals. Perquè si algú escriu, posem per cas, en català a la TVE, no rebi un moc per res­posta; i una ama­ble res­posta en anglès en canvi si s'hi ha adreçat en aquesta llen­gua (veg. Ara, 3 i 5.I.2011).

En cas con­trari, el fet de par­lar en català al Senat no pas­sarà de ser sinó una efusió sen­ti­men­tal, un esga­rip innocu.