Sortint del túnel

La deso­cu­pació diu­menge pas­sat de 418 per­so­nes que s'havien introduït a l'antic Palau del Cinema de Bar­ce­lona amb la intenció de con­ver­tir-lo en quar­ter gene­ral de bullan­gues pseu­do­re­vo­lu­cionàries demos­tra, per si feia falta, que sí és pos­si­ble enfron­tar-se a l'ocu­pació d'edi­fi­cis sense pas­sar per cap cal­vari burocràtic; demos­tra, en con­tra d'una con­signa foras­se­nyada que ha cir­cu­lat els últims temps, que en una democràcia sí hi ha, i ha d'haver-hi, res­pos­tes poli­ci­als als pro­ble­mes d'ordre públic, i demos­tra que el con­se­ller Saura, en aquests afers, for­mava part del pro­blema i no de la solució. Tam­poc no era tan difícil; només cal enten­dre que el codi penal posa un límit a la pro­pa­ganda pel fet i que no hi ha cap dret a la insur­recció com a estil de vida. Viu i tre­ba­lla molta gent en aquest país, fins i tot en llocs de poder, amb l'ànima mig­par­tida; l'ange­let soci­al­demòcrata els impulsa a fer endreça i apos­tar pel civisme, men­tre el dimoni insur­rec­ci­o­nal els mur­mura a cau d'ore­lla que quan no es pot cap­gi­rar la truita s'ha de sub­ver­tir l'ordre burgès en dosis peti­tes, com per exem­ple donant pei­xet a tot gru­pus­cle radi­cal, alter­na­tiu, rei­vin­di­ca­tiu o sim­ple­ment sorollós que tras­torni la nor­ma­li­tat ciu­ta­dana. Però és que l'ordre no és dels uns ni dels altres, ni de dre­tes ni d'esquer­res sinó la causa última del con­tracte social, i l'Estat que renun­cia a defen­sar-lo es des­le­gi­tima i obre la porta a con­vul­si­ons més gros­ses. Són molts anys pro­mo­vent ale­gre­ment les idees més estra­folàries i les acti­tuds més funes­tes, men­tre es menys­prea tota recla­mació enra­o­nada dels qui, sense saber per què, els ha tocat de ser-ne les vícti­mes i pagar-ne les des­pe­ses. A vega­des costa creure que arri­bem a tenir tanta paciència.