Ruïna de país

Les males notícies sempre tenen més ressò que les bones. N'hi ha prou que algú insinuï que la Generalitat no en té ni per pagar les nòmines perquè comencem a apreciar la magnitud de l'ensulsiada, més enllà d'uns desmentiments que ja ens semblen de compromís. El més probable és que sí n'hi hagi per pagar les nòmines d'aquest mes, i amb una martingala o altra, dels pròxims mesos; però el que és segur és que d'aquesta manera no es pot seguir. Ronald Reagan va dir, en el seu discurs d'investidura el 1981: “Com a individus podem, mitjançant el crèdit, viure més enllà de les nostres possibilitats, però només durant un temps limitat. Per què hauríem de pensar que col·lectivament, com a nació, no estem subjectes a la mateixa limitació? Hem d'actuar avui per preservar el demà”. Algú s'hauria de decidir a parlar-nos d'aquesta manera, perquè ben aviat no podrem treballar (ni els pocs que volen) ni ens podran mantenir (perquè d'on no n'hi ha no en pot rajar), i hem de guarir de certs deliris de grandesa social. Reagan va dir també: “No és casualitat que els nostres problemes actuals siguin paral·lels i proporcionals a la intervenció i la intrusió en les nostres vides que es deriven de l'innecessari i excessiu creixement de l'Estat”. Vam deixar de desconfiar en l'Estat, que va multiplicar les administracions i ens va enredar a creure que es faria càrrec de tot, i ara resulta que no el podem pagar. Vam deixar de produir i de comerciar, i ens van dir que prou ens dedicaríem al disseny i a l'economia del coneixement; però es veu que per això no servim. Vam tirar de la rifeta europea, i ara ens obliguen a fer els deures comptables que vam negligir. Haurem de tornar a començar de zero, i aprendre un ofici, que deia l'àvia.