La ‘wikirevolució' a Tahrir
Tot el món està pendent de la plaça de Tahrir, prop del Nil. A la vall del bell riu on s'inventà la civilització mediterrània ara el poble es rebel·la contra el faraó. La gran mobilització d'ahir, divendres, culminava un procés històric d'alçament del poble egipci contra Mubàrak, iniciat el 25 de gener amb una convocatòria a través de Facebook del jove activista Wael Ghonin. En l'aldea global imaginada per Marshall Mc Luhan i urbanitzada per internet, Tahrir n'és la plaça major durant unes setmanes. Setmanes que seran crucials per definir el que podríem anomenar la nova metodologia de la revolució del XXI en règims no democràtics.
Som testimonis quasi directes d'una experiència col·lectiva única de mobilització popular contra un règim corrupte i autocràtic. Seguim des de casa els moviments i les accions d'unes multituds congregades a la plaça. El sol fet de l'ocupació lliure i resistent de la plaça converteix Tahrir en un topos simbòlic de ressonàncies rupturistes. Així, es constituïa un nou espai polític que emergia de la confluència de tres factors: la situació d'opressió i repressió del règim; el potencial subversiu d'internet i de les xarxes socials, i la visibilitat del poble alçat contra el dictador reclamant l'accés al poder de l'estat.
El potencial d'Internet i de les xarxes socials i mòbils (Facebook, Twitter, Skype, blocs, etc.) resulta inqüestionable després dels moviments populars revolucionaris que s'estenen des del Magrib fins a l'Orient Mitjà, i potser més enllà. Una de les principals paradoxes que el ciberespai posa de manifest és la total impossibilitat de tancar fronteres, d'imposar censura i de limitar la informació, les imatges o les crides a la població. Aquí hi ha el punt de no-retorn entre el règim de control de l'opinió dels mitjans de comunicació tradicionals i el nou espai digital en xarxa. Sabem que la llibertat absoluta tampoc la garanteix la xarxa. Però ofereix entorns de comunicació col·laboradors i potencialment emancipadors com cap altra tecnologia anterior. L'exemple és que ni els intents desesperats de Mubàrak obligant els quatre proveïdors a tallar el servei van impedir l'expansió del moviment popular de protesta.
Tanmateix, un cop orquestrada la protesta a dintre i a fora, la difusió de la revolta fou assumida pel conjunt del sistema de mitjans. Millor dit, el salt definitiu a la visibilitat universal de la wikirevolució de la plaça Tahrir fou obra de la televisió i sobretot d'algunes cadenes televisives. La presència de les càmeres de tota mena, però sobretot les dels reporters de les grans cadenes internacionals, és l'única garantia (encara) d'una narració universal, sincronitzada i pública de la revolució en marxa. La wikirevolució en directe d'accés universal es transmet encara a través de la televisió.
Ara bé, aquesta preeminència televisiva en la transmissió del conflicte no s'ha de confondre amb la difusió d'un discurs únic. Ben al contrari, és justament entre les diferents cadenes on es produeixen les grans batalles per la creació d'imatges i d'interpretacions interessades. La televisió oficial del règim, per exemple, seguia oferint una cobertura aberrant de les protestes, mostrant imatges de suport a Mubàrak i atribuint la revolta a espies i conspiracions estrangeres. La cadena Al-Jazeera, en canvi, ha servit a la comunitat àrab un seguiment permanent d'informació, imatges i comentaris per satèl·lit, internet i mòbil, amb una preferència no dissimulada cap a l'islamisme polític. Les grans cadenes occidentals han cobert tot el conflicte, però segurament amb matisos molt diferents, segons els interessos de cada cadena i país.
En suma, des del dia de la ira, el 25 de gener, el moviment revolucionari d'Egipte s'ha revelat al món seguint el fil que en les condicions actuals condueix de l'acció comunicativa a l'acció política. Primer, la comunicació wiki desencadena i coordina el moviment de protesta. Després, l'ocupació i la defensa de la plaça pública afermen la revolta i converteixen l'espai físic en una font de visibilitat mundial. Tercer, la plaça esdevé símbol universal de la revolució. I quart, el govern es veu obligat a donar una resposta política al conflicte davant la mirada del món. Aquest model sembla fàcilment exportable a qualsevol altre país autocràtic o teocràtic del món àrab o de l'Àsia. Avui, l'opinió pública mundial continuarà pendent de Tahrir i no vol pensar en una altra Tiananmen.
