Gerberes de colors

Avui m'havia reservat una hora per llegir entre la pila de feines, petits encàrrecs, cites diverses i altres neguits que omplen la meva agenda. L'hora escollida era d'una a dues del migdia, just abans que la família comenci a arribar a casa per dinar. I la novel·la triada era La senyora Dalloway, de Virgínia Woolf. Aquella que ens fa viure tot un dia de la vida de Clarissa Dalloway, una dama londinenca que prepara una festa a casa seva per a aquell vespre. Aquella que va inspirar la novel·la de Michael Cunningham Les hores, portada al cinema amb tant d'encert per Stephen Daldry l'any 2002. No entenc per què encara no l'havia llegida (va haver-hi una època que devorava l'obra de Virgínia Woolf i tota mena de llibres i articles que s'escrivien sobre ella). En començar la novel·la topo amb aquesta frase, d'altra banda tan coneguda: “La senyora Dalloway va dir que ella mateixa compraria les flors”, i recordo tot d'una que aquest vespre vénen a sopar els M. i que m'agradaria tenir flors fresques per al centre de la taula. Deixo el llibre, m'abrigo bé i surto al carrer. Fa un aire gelat que talla la pell, però el sol lluita per escalfar i el cel és d'un blau blavíssim. Camino a bon ritme cap a la parada d'en Mateu, la que té les flors més fresques i oloroses del mercat. En Mateu –els ulls petits, la pell colrada, una mica geperut– em rep amb un somriure franc i una petita recriminació: fa molts dies que no et veia per aquí!, i tot seguit es fica cap a dins de la parada per sortir-ne amb dues galledes plenes de colors a vessar. M'ensenya la mercaderia: “Tinc tulipes holandeses, orquídies, i gerberes de tots colors. Els clavells ja no te'ls dic, tot i que són eixerits com un pèsol de Llavaneres”. Fa molts anys que sóc clienta d'en Mateu i ja sap que els clavells no m'agraden gens ni mica. Dubto, a l'hivern sempre em costa més triar. “Vols que et digui què has de fer?” és la pregunta recurrent d'en Mateu. Faig que sí amb el cap. “Gerberes”. I en va triant una de groga, una de fúcsia, vermella, taronja, rosada. “Mira quina meravella, et faran passar aquesta tristesa”. El miro sense dir res. Torno cap a casa abraçant les gerberes i m'adono que, fins que ho ha dit en Mateu, no sabia que estava trista.