Animals, persones i l'aigua

El 2008, tot just fa dos anys, l'aigua ocu­pava el vèrtex de l'agenda política i mediàtica. Un intens epi­sodi de sequera va fer sal­tar totes les alar­mes. Es pro­cla­mava que les guer­res del segle XXI serien guer­res d'aigua, apa­rei­xien experts en política hídrica com bolets, s'acu­sava el govern d'impre­visió en la gestió d'aquest recurs vital i, fins i tot, a les para­des del mer­cat es dis­cu­tia sobre si calia apos­tar per la des­sa­li­nit­zació o per por­tar aigua del Roine. Avui, després de dos anys de plu­ges més o menys gene­ro­ses, silenci. Tots sabem que la sequera tor­narà i que tor­na­rem a posar el crit al cel, però ja ningú en parla. Jus­ta­ment ara que podríem par­lar-ne sense la cridòria que com­porta tota emergència, ho hem apar­cat. I d'aquesta manera hem apar­cat, també, la pos­si­bi­li­tat de deba­tre el tema de l'aigua amb la calma i la distància que exi­gei­xen les deci­si­ons com­ple­xes.

Par­tint d'aquest silenci actual i encara que sigui en poques línies, m'agra­da­ria fer aquesta cosa –pot­ser poc periodística– que suposa par­lar d'un assumpte que no és a les por­ta­des. Al seu moment vaig seguir inten­sa­ment el debat sobre l'aigua a Cata­lu­nya i recordo viva­ment una metàfora que usava Gabriel Borràs, un dels prin­ci­pals res­pon­sa­bles de l'Agència Cata­lana de l'Aigua. Segons expli­cava, a la selva, durant l'època seca, els punts d'aigua es redu­ei­xen dramàtica­ment i, per tant, les dife­rents espècies d'ani­mals es veuen obli­ga­des a coin­ci­dir al seu vol­tant per poder beure. Es tracta d'ani­mals sal­vat­ges i, per tant, aquesta sem­bla­ria una bona opor­tu­ni­tat per parar-se tram­pes, ata­car-se els uns als altres o, sim­ple­ment, perquè els més forts impe­dis­sin l'accés a l'aigua als més febles. Doncs no, res d'això. Segons sem­bla, els ani­mals sal­vat­ges s'ado­nen de l'excep­ci­o­na­li­tat del moment i civi­lit­zen els seus com­por­ta­ments, accep­tant que l'aigua és un recurs escàs i que l'han de com­par­tir. No apro­fi­ten el moment de beure, almenys de manera gene­ra­lit­zada, per men­jar-se els uns als altres.

La sequera de 2008 va afec­tar per­so­nes civi­lit­za­des, però va des­per­tar els seus ins­tints més sal­vat­ges. Davant l'escas­se­tat del recurs no vàrem ser capaços d'enten­dre les neces­si­tats dels altres sinó que ho vàrem apro­fi­tar per ata­car-nos sense pie­tat. En lloc de bus­car res­pos­tes equi­li­bra­des i dis­cu­tir com dis­tri­buir l'aigua, ens vàrem dedi­car a parar-nos tram­pes i a mos­se­gar-nos. Els de Bar­ce­lona es mos­tra­ven indi­fe­rents a les neces­si­tats dels con­reus vin­cu­lats al Ter, men­tre que des de les comar­ques giro­ni­nes se'ls res­po­nia –cita lite­ral– que si no tenien prou aigua, que com­pres­sin Coca-Cola. Els empre­sa­ris hidroelèctrics defen­sa­ven les seves con­ces­si­ons sense fer, per­do­neu la redundància, con­ces­si­ons, men­tre que els grups ambi­en­ta­lis­tes es mos­tra­ven infle­xi­bles a l'hora de par­lar dels cabals ecològics. El govern era incapaç de mos­trar un nord deci­dit, men­tre que l'opo­sició no va des­a­pro­fi­tar l'ocasió per cla­var-li els ullals. Tots molt civi­lit­zats, però com­por­tant-nos com ani­mals sal­vat­ges.

L'aigua ens ofe­reix una excel·lent il·lus­tració per dis­cu­tir sobre el sen­tit de la política; de l'aigua en aquest cas. La política sem­bla que és una bara­lla que només fina­litza quan hi ha ven­ce­dors i vençuts, on els més forts (encara que sigui a les urnes) impo­sen la seva llei als més febles. La política, en canvi, pro­me­tia ser una forma de resol­dre els con­flic­tes sense arri­bar al camp de bata­lla. Una vella i bella idea, apar­tada per tot l'arse­nal bèl·lic que equipa la mot­xi­lla de la política actual. De fet, el llen­guatge ens delata quan par­lem, per exem­ple, de la guerra de l'aigua. La política no hau­ria d'expres­sar-se mai com una con­fron­tació entre el blanc i el negre, sinó com l'espai dels gri­sos, dels mati­sos. La política no hau­ria de desig­nar el gua­nya­dor sinó bus­car solu­ci­ons de com­promís, nego­ciar, repar­tir els cos­tos i els bene­fi­cis que tota decisió com­porta. Renun­ciar i con­ce­dir no és de covards, sinó de valents. La política d'aigua, en defi­ni­tiva, no pot aca­bar ator­gant la raó ni als page­sos ni als eco­lo­gis­tes ni als empre­sa­ris, sinó reco­nei­xent que cap d'ells té tota la raó. No pot haver-hi gua­nya­dors. Aquesta és la gran­desa –i també la tragèdia– de la política. Ara que no se'ns emporta la sal­vatge con­jun­tura de la sequera, per què no par­lem civi­lit­za­da­ment sobre què hem fet i què hem de fer amb l'aigua?