23-F i 23 sss

No acabo d'enten­dre l'obsessió mor­bosa que hi ha a Madrid per recor­dar i cele­brar l'ani­ver­sari del 23-F, com hi van tor­nar la set­mana pas­sada que se'n com­plien 30 anys. Tants actes, dinars i tro­ba­des (i des­pe­ses) ser­vei­xen almenys per recor­dar que encara no se sap la veri­tat sobre aquells fets, i només amb comp­ta­go­tes seguei­xen apa­rei­xent docu­ments i noves reve­la­ci­ons sobre el cop, en aquesta ocasió sobre el paper de l'ambai­xada nord-ame­ri­cana. Als Estats Units, pre­ci­sa­ment, quasi tots els docu­ments reser­vats de les agències d'intel·ligència, o del Pentàgon, que­den oberts a la con­sulta pas­sats 25 anys. Els de la Casa Blanca, abans. A Espa­nya ni se sap quan aquesta classe d'infor­mació pas­sarà a ser pública ni, en rea­li­tat, si exis­teix. Men­tres­tant l'esbor­rany de la llei de trans­parència, pro­mesa rei­te­ra­da­ment per Rodríguez Zapa­tero, es va esgro­gueint dins un calaix de la Mon­cloa. Des de l'opo­sició molts polítics diuen que seran trans­pa­rents, però es tor­nen opacs en acce­dir al poder, com ho fan els vidres d'algu­nes ulle­res. Una pena. Però, tor­nant al 23-F, els ente­sos diuen que no en trau­rem mai l'entre­llat. Deuen tenir raó. Qui era l'auto­ri­tat “mili­tar por supu­esto” que ho encapçalava tot? Ni això sabem. Llàstima que en aque­lla època no tre­ballàvem amb ordi­na­dors perquè ara podríem dema­nar al Sr. Julian Assange que ens ho aclarís.