Afers exteriors

El pri­mer viatge del pre­si­dent Mas fora de les fron­te­res espa­nyo­les és a Brus­sel·les. Ele­men­tal però sor­pre­nent, perquè aquests últims anys els nos­tres més alts repre­sen­tants s'estre­na­ven anant al Mar­roc. Algun dia hau­rem de revi­sar què ens ha apor­tat tanta relació pri­vi­le­gi­ada amb un estat que no és ni pròsper ni democràtic. En política exte­rior, tot­hom ho sap, no hi ha amics sinó interes­sos; aquí sem­bla més aviat que vul­guem com­prar amis­tats al preu de per­ju­di­car els pro­pis interes­sos.

Els valors huma­nis­tes i libe­rals del cata­la­nisme era el que ens feia sin­gu­lars en el marc hispànic i atrac­tius davant el món occi­den­tal; per què els hem anat subs­ti­tuint per un ter­ce­mun­disme ver­gonyós? Qual­se­vol república bana­nera o satra­pia ori­en­tal és objecte d'atenció i devoció per part dels nos­tres polítics, intel·lec­tu­als i repor­ters en relació inversa al seu res­pecte per les nor­mes bàsiques de la civi­lit­zació –cal que recor­dem l'entu­si­asme per Gad­dafi, encara ara no des­men­tit?

Afe­gim-hi l'abandó de la no per tòpica menys autèntica labo­ri­o­si­tat cata­lana, subs­tituïda per la cul­tura de la sub­venció i el guany imme­diat a càrrec de l'erari, i enten­drem que la feina d'expli­car per Europa que som un poble digne de tenir en compte asso­leix dimen­si­ons èpiques. Com més irreal i con­tra­pro­du­ent és una política, més fàcil és com­pro­me­tre-hi un català; algú sap on paren l'aliança de civi­lit­za­ci­ons o la unió per la medi­terrània, i per a què han ser­vit a part de llençar-hi calés? Si volem con­ti­nuar exis­tint com a poble, hem de tor­nar a ser acces­si­bles a la rea­li­tat. Ningú no és massa petit per no poder can­tar unes veri­tats, i hi ha coses que es veuen, pot­ser no tot­hom ni més bé però sí abans, des de Cata­lu­nya que des de França o Ale­ma­nya.