‘Ora pro nobis'

Ara fa uns dies, Joaquim Nadal es qüestionava en aquestes pàgines les arrels cristianes de Catalunya i recordava que “com a país, Catalunya es va forjar a partir del poder de comtes i de bisbes.” I deia: “No és gens estrany, doncs, que en aquella època, de la mateixa manera que el cristianisme impregna de forma intensa la vida de la societat i la condiciona, sectors de la societat es resisteixen i s'allunyen de les formes del poder i dels mecanismes de percepció i de rendes que alimenten el creixement de les grans esglésies episcopals”. No sé si són les arrels cristianes o que el cristianisme ho ha impregnat tot durant segles, tal com apuntava Joaquim Nadal, fins i tot la voluntat d'aquells que se'n pensaven allunyats i que ara comproven que allà on n'hi ha hagut sempre en queda. I dic això perquè d'un temps cap aquí hi ha moltes persones que s'acosten no tant a l'Església com a institució sinó a un dels seus rituals més característics i identificatius, com és ara el fet de resar. I els que ho fan tenen uns motius més aviat terrenals i gens espirituals.

Ara, i a propòsit de la situació econòmica i els temps difícils que ens toca de viure, són moltes persones, siguin creients, no creients i inclosos aquells que pertanyen a aquests sectors que s'havien allunyat de l'església en general, que per conveniència o per convicció, resen, preguen o, senzillament, demanen ajuda sense deixar de treballar per sortir de l'atzucac. Alguns, la gran majoria, ho fem sols a casa, al cotxe, abans d'anar a dormir, a primeríssima hora del matí abans de trenc d'alba o en qualsevol moment que trobem que tenim prou silenci al nostre voltant. D'altres, necessiten un intermediari. Res a dir. I això ho saben prou bé, per exemple, les setze monges de clausura de la comunitat de les Esclaves del Santíssim que hi ha a Girona i que viuen, precisament, de pregar pels altres.

Resulta que en els últims mesos se'ls ha girat més feina del compte. Un orde que en els seus orígens es dedicaven a “recuperar joves esgarriades” que havien caigut en la prostitució, ara miren d'ajudar a trobar el nord, la llum al final del túnel, a qui els ho sol·licita. Vaig sentir l'altre dia que cada dia reben una mitjana de sis peticions de pregària. Això vol dir que cada mes fan més de cent cinquanta oracions encarregades pels fidels que els ho demanen a canvi de la voluntat. Resen tot el dia, cada dia de l'any, repartit en torns d'una hora, de dia i nit. Com es poden imaginar, les pregàries que fan referència a qüestions laborals i econòmiques, són les que tenen més demanda entre la clientela, tot i que també en reben moltes de relacionades amb la salut. D'amor, però, curiosament no se'n tenen constància; ei, almenys que se sàpiga. D'aquest cas el que em sorprèn, com a mínim no em negaran que no deixa de ser curiós, és que siguin unes monges de clausura, en aquest cas de l'orde de les Esclaves del Santíssim, les encarregades de fer de corretja de transmissió amb El de Dalt. Vull dir que em sobta perquè elles són monges de clausura i, per tant, allunyades del món exterior. Vull pensar, però, que el fet que no tinguin contacte amb l'exterior no vol dir que no puguin estar afectades, preocupades, consternades, afligides pel que passa allà fora i potser, qui sap, en el fons no tinguin cap ganes de tornar-hi perquè no en tenen cap necessitat. I no vol dir que en la pau interior que aconsegueixen recloses rere els murs dels convents, no els serveixi per apaivagar els neguits, les penes i les angúnies que passem els de fora. Les admiro, de veritat.