Nuclears, i què més?

El lema més famós del moviment ecologista internacional és aquell que ens va arribar d'Alemanya i va triomfar fa unes dècades: “Nuclears no, gràcies”. Ara, s'ha reobert el vell debat sobre l'energia nuclear fruit de la catàstrofe que està vivint el Japó. No negaré pas que s'han d'extreure conclusions de la tragèdia nipona. Però a l'hora d'afrontar aquest fonamental debat estic convençut que hem de partir de tres eixos bàsics: en primer lloc, que no és bo que la reflexió social sobre l'energia nuclear sigui un debat guadianesc que només sura amb intensitat a la societat, malgrat l'esforç que fan moltes organitzacions ecologistes, quan es produeixen hecatombes com la de Fukushima, Txernòbil o Harrisburg. En segon lloc, que les centrals nuclears són una realitat i que el debat no pot oblidar que als Països Catalans tenim quatre centrals en marxa, i tenim al costat quatre centrals més a Espanya i més de mig centenar a França. Per tant, és un debat que cal plantejar amb vista al futur i de forma internacionalment global. I tercer, que aquest és un debat que no es pot restringir a una perspectiva totèmica de les centrals nuclears com si fos un exercici exorcista, sinó que ha de ser un debat ampli sobre el nostre model de desenvolupament que ha de tractar el tipus de fonts energètiques, però també l'emplaçament d'aquestes fonts (gegantisme i concentració o particularisme i disseminació), aspecte que va lligat al debat del model de la distribució i el transport de l'energia; i, òbviament, també cal la reflexió central entorn de la voracitat de consum energètic actual.