Participació prescindible?

El 2004 la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya va posar en fun­ci­o­na­ment la direcció gene­ral de Par­ti­ci­pació Ciu­ta­dana, una experiència pio­nera en l'àmbit espa­nyol i euro­peu. Ara, amb el nou govern, aquesta direcció s'ha recon­ver­tit en Ofi­cina de Par­ti­ci­pació Ciu­ta­dana i depèn de la Con­se­lle­ria de Gover­nació. No em pre­o­cupa el canvi de direcció a ofi­cina, però estic inquiet pel silenci sobre quins seran els seus objec­tius, pri­o­ri­tats i línies d'actu­ació. ¿Tin­drem una política de foment de la par­ti­ci­pació i la inno­vació democràtica? ¿Com serà?

Els ajun­ta­ments cata­lans fa 20 anys que tre­ba­llen per afa­vo­rir la impli­cació dels ciu­ta­dans, men­tre que la Gene­ra­li­tat va entrar en aquest ter­reny fa 8 anys. Durant aquest període s'han acu­mu­lat errors i encerts, experiències i apre­nen­tat­ges. Els ajun­ta­ments han tre­ba­llat impul­sant pro­ces­sos de debat i espais for­mals de par­ti­ci­pació, men­tre que des de la Gene­ra­li­tat se'ls ha donat suport i s'ha inten­tat apli­car les experiències al nivell de les polítiques autonòmiques. Alguns pen­sen que es tracta d'una política menor, fins i tot folklòrica, i que, per tant, en temps de crisi cal reta­llar-la o, millor, supri­mir-la. Jo sóc dels que cre­uen –pot­ser ingènua­ment– que la democràcia és el nos­tre bé més pre­uat i que, per tant, cal cui­dar-la. La democràcia, envol­tada del descrèdit de la política, viu moments difícils i, con­seqüent­ment, és impres­cin­di­ble reno­var-la i reforçar-la.

Des­ple­gar una política de par­ti­ci­pació sig­ni­fica tre­ba­llar per la democràcia. S'entén, doncs, que em pre­o­cupi el futur de la política de par­ti­ci­pació ciu­ta­dana en el nos­tre govern. Em pre­o­cupa que s'apro­fiti la crisi per des­di­bui­xar-la, que no es reco­ne­gui que, avui, més que mai, neces­si­tem una democràcia forta que ens ajudi a fer front col·lec­ti­va­ment als rep­tes que tenim. No cri­ti­caré una política que encara no s'ha defi­nit, però davant del silenci actual vull recor­dar dues raons bàsiques –i pragmàtiques– per jus­ti­fi­car l'existència d'una política de par­ti­ci­pació.

En pri­mer lloc, la par­ti­ci­pació ciu­ta­dana millora la qua­li­tat de la política i de les deci­si­ons que aquesta pren. Les millors deci­si­ons –com ens indica el sen­tit comú– són aque­lles que s'adop­ten obser­vant la rea­li­tat des de dife­rents pers­pec­ti­ves, escol­tant opi­ni­ons diver­ses i dis­cu­tint sobre els pros i els con­tres que com­por­ten. Això és par­ti­ci­pació ciu­ta­dana, un procés que ens per­met dis­cu­tir sobre les deci­si­ons que hem de pren­dre i que ens afec­ta­ran a tots. Aquesta obvi­e­tat ja la reco­llien els clàssics: “Per a nosal­tres –deia Pèricles– la dis­cussió no és una pedra en el camí cap a l'acció, sinó el pas previ per pren­dre deci­si­ons sàvies”. I avui, en temps de crisi i com­ple­xi­tat, neces­si­tem deci­si­ons sàvies tant o més que l'aire que res­pi­rem.

Posem com a exem­ple la ja anun­ci­ada rede­fi­nició del Pla d'Infra­es­truc­tu­res de Cata­lu­nya. En temps de crisi caldrà, és obvi, esco­llir i pri­o­rit­zar. Una decisió difícil, ja que a tots ens agra­da­ria que tot fos pos­si­ble. A més, les deci­si­ons en infra­es­truc­tu­res són com­ple­xes perquè han de com­bi­nar la neces­si­tat d'afa­vo­rir el desen­vo­lu­pa­ment del país sense com­pro­me­tre la seva sos­te­ni­bi­li­tat, o perquè han de faci­li­tar-nos la mobi­li­tat res­pec­tant la per­so­na­li­tat dels dife­rents ter­ri­to­ris. Una nova difi­cul­tat per pren­dre deci­si­ons. El Pla d'Infra­es­truc­tu­res ha de ser tècni­ca­ment impe­ca­ble, però també ha d'expres­sar la savi­esa que només emer­geix de l'inter­canvi i del debat. Un pla pot ser ela­bo­rat amb gran eficiència des d'un des­patx, però només asso­lirà la intel·ligència que li és també exi­gi­ble si s'ela­bora amb les por­tes ober­tes, escol­tant i dis­cu­tint. Això mateix, per posar un nou exem­ple, és el que pensa la Unió Euro­pea quan, a través de la Direc­tiva Marc de l'Aigua, obliga no només a apro­var els plans de gestió de les con­ques hídri­ques sinó, a més, a fer-ho amb par­ti­ci­pació.