La vida a través d'un reixat

El pitjor de les presons són les finestres, el forat per on els que hi estan tancats contemplen la vida que s'escapa. A Miguel Francisco Montes, el pres comú més antic de l'Estat espanyol, li acaben d'obrir la finestra del Tribunal Suprem, que ha de valorar si accepta complicats arguments jurídics que, trenta-cinc anys després, li permetrien recuperar la llibertat. Els seus familiars diuen que està estressat, pendent del veredicte, però que confia poder fer realitat el seu somni: llevar-se un diumenge al matí i anar a comprar xurros a les seves dues filles. Trenta-cinc anys reclòs a la cel·la dels teus pensaments segurament empetiteixen els somnis fins a reduir-los a les coses realment importants: per exemple, un esmorzar de diumenge amb la família. Una existència sense esmorzars de diumenge al costat dels teus sí que és una condemna dura. Hi haurà qui reclamarà l'opinió de les víctimes d'un rastre de maleses que va començar el 1976, quan aquest home va entrar per primer cop a la presó. Però les víctimes no diuen gaire res perquè la víctima principal d'en Miguel Francisco Montes és ell mateix. No té delictes de sang, ha comès robatoris i ha traficat amb drogues, sobretot ha protagonitzat cinc intents de fuga que li han anat allargant l'estada a l'hotel dels pobres. Aprofitava permisos penitenciaris que li havien concedit per vetllar la mare morta o assistir al casament d'algun familiar per complir la primera obligació dels presos, és a dir escapar-se. Cada nou intent de fuga, més anys de càstig, més lluny l'horitzó de la llibertat. Ara demana clemència, justament allò que la justícia no reparteix perquè, si ho fes, no en tindria per a tothom. Diuen que hi ha presos que en obtenir la llibertat després de molt de temps, incapaços d'adaptar-se, han tornat voluntàriament a presidi. Potser és demanar massa però no compensen, aquests retorns inesperats, per deixar que Miguel Francisco Montes surti i vagi a comprar els seus xurros?