Novel·la, història i pintura

Ai, el mes d'abril! Record de Shakes­pe­are i de Joan Sales (“La incerta glòria d'un dia abril”), com el 14 del 1931, avui fa vui­tanta anys, quan la gent esclatà pels car­rers amb la República. Record i pot­ser nostàlgia d'aquell temps. Esta­ria bé que, aquests dies, el Par­la­ment renovés alguna espe­rança.

De moment, la cul­tura –com a fer­ment del que vindrà– va fent el seu camí. I, així, entre la mul­ti­tud d'expres­si­ons que m'arri­ben, remarco l'empenta novel·lística de Bal­ta­sar Casa­nova (1949), que al seu poble, Del­te­bre, pre­senta aquest diven­dres Sala­bror de riu, publi­cada per March Edi­tor, un text amb una gran força lingüística, de trama com­plexa –com la mateixa rea­li­tat humana– i, en aquest cas, gai­rebé laberíntica, com recòndi­tes són les ànimes que vaga­ven per entre la vas­ti­tud del­taica en els temps de post­guerra. L'ombra tute­lar d'Arbó hi pla­neja, però Casa­nova l'amplia apor­tant la rea­li­tat novel·lada poste­rior a la guerra, men­tre que el novel·lista de la Ràpita féu la dels pri­mers trenta anys del segle pas­sat.

Un altre que sabia d'història –del segle pas­sat i, més encara, de l'ante­rior– era l'ino­bli­da­ble Pere Anguera (Reus, 1953-2010), a qui, entre avui i diven­dres, i entre Reus (Cen­tre de Lec­tura) i Tar­ra­gona (Facul­tat de Lle­tres de la URV), se li dedica, en home­natge, un congrés inter­na­ci­o­nal que porta el seu nom i que trac­tarà sobre Iden­ti­tats, símbols i mites con­tem­po­ra­nis a Cata­lu­nya i Espa­nya. I pen­sar que tot això ho estu­di­ava des de la bar­ce­lo­nina Pensión Bahía, tocant a les Ram­bles! El seu col·lega d'època, el també reu­senc Sal­va­dor Juan­pere, home d'espais escultòrics, li ha dedi­cat una mos­tra al Cen­tre de Lec­tura, l'alt lloc bibli­ogràfic que Pere pre­sidí i que era, en rea­li­tat, una extensió més de casa seva.

I, en pin­tura, no pas l'atzar, sinó l'atrac­tiu del pai­satge d'Horta, a la Terra Alta, m'ha fet tro­bar el bar­ce­loní Robert Anglada, que aviat enfi­larà els setanta, i que pre­senta, aquest dis­sabte, al Con­vent d'aquesta picas­si­ana vila, una mos­tra dels seus 50 anys d'art pictòric. Fogue­jat, els anys sei­xanta i setanta, en les avant­guar­des artísti­ques, a Bar­ce­lona i a Ale­ma­nya –amb pas tem­po­ral per l'Índia (sort que va ser tem­po­ral, perquè els mis­ti­cis­mes tibe­tans són de fracció curta)–, Anglada ha man­tin­gut el to cre­a­tiu en tècni­ques i for­mes i els seus con­tin­guts plàstics, en el món de l'abs­tracció, l'expres­si­o­nisme i la figu­ració infor­ma­lista, con­ti­nuen essent d'alta den­si­tat. Gra­va­dor acu­radíssim, té unes peces que evo­quen el món rústic i popu­lar dels car­rers pels quals pas­seja, allu­nyat de modes, tendències, esco­les i, sobre­tot, d'interes­sos, tan pre­sents en el seu món, i en els altres. El seu auto­re­trat –que il·lus­tra el car­tell de l'expo­sició– és el retrat de la seva imatge externa, però sobre­tot dels seus dedins.

Prop de les arca­des tem­ple­res del Con­vent em vol fer par­lar dels seus qua­dres, però veient el tríptic del Cru­ci­fi­cat que ha pin­tat –que admi­ra­rien Velázquez i tots els grans– no sé pas si podré dir gaire cosa més enllà de “Bona tarda”.