COSTA OEST
Del Danubi al Segre
Comentava el darrer dia com l'exposició sobre el Trieste de Claudio Magris al CCCB m'havia impel·lit a rellegir El Danubi, sens dubte el llibre més popular de l´escriptor triestí. El text ressegueix i amenitza amb notes erudites el curs del gran riu. Al lloc on brolla, la font de Donaueschingen, l'autor rememora la figura del poeta Dècim Magne Ausoni, mestre de retòrica del fill de l'emperador Valentinià, i el seu amor amb una noieta de la zona, rossa i d'ulls blaus, esclava adquirida per aquell pedagog lletraferit que formava part de l'expedició de l'exèrcit imperial en la seva campanya contra els sueus, cap a l'any 368 dC. Ausoni, nascut i format a Burdígala, l'actual Bordeus, que aleshores frega la seixantena, s'enamora de la mossa, la rebateja com a Bíssula, motiu que segons uns significaria en alemany antic bifurcació dels corrents fluvials i segons d'altres al·ludiria a l'agilitat de la jove bàrbara, li restitueix la condició de lliberta i se l'emporta amb ell de retorn a Roma.
El poeta bordelès sublima en versos el sentiment apassionat per Bíssula, que agraeix com un regal inesperat en la seva vellesa, uns hexàmetres i pentàmetres que a Magris no li acaben de plaure, perquè sosté –no sense raó– que amb l'amor no n'hi ha prou per compondre bona poesia: «La persona que fa dístics sobre la seva passió, potser es preocupa més dels primers que de la segona». També subratlla il professore que Ausoni no li demana a la seva estimada que renegui dels seus orígens, dels boscos i rius de Germania, perquè adquirir una nova identitat no comporta trair o abandonar la primera, sinó enriquir la personalitat amb una ànima extra (paraules que podria subscriure Josep Lluís Carod-Rovira, qui ha teoritzat modernament entre nosaltres sobre aquest tema de les identitats superposades i compatibles).
Tornem, però, als temps del SPQR. Perquè resulta que Ausoni parla de Lleida en la seva obra. De primer, en una carta adreçada al seu deixeble predilecte, Meropius Pontius Paulinus, futur sant Paulí de Nola. Val a dir que la seva referència no és gaire falaguera. Descriu la vella Ilerda com una localitat resseca que des del cim de les seves runes esteses per escabrosos turons contempla el Segre que hi circula rabent: «Aut quae defectis fuga per scruposa ruinis arida torrentem Sicorim despectat Hilerda». En aquella ciutat petita, parvula, i tan àrida, malgrat el pas pels seus peus d'un cabal considerable –no pas un simple torrent–, el literat i retòric llatí no hi seduirà cap rosseta complaent, i d'aquí tal vegada la seva visió tan poc entusiasta. Que no sabem si és real, vull dir fruit del coneixement directe, o només producte d'informacions de segona mà poc contrastades.
Deu ser això últim, ja que no consta que Ausoni hagués visitat mai la vall del vell Sícoris. En canvi, sabem, perquè ho esmenta en un text titulat Dynamo burdigalensi qui in Hispania docuit et obiit, que hi tenia un antic col·lega de la universitat de Bordeus, un tal Dinami, arribat a Lleida la parvula fugint de la justícia per haver comès adulteri. Aquí adoptarà el nom fals de Flavini i es casarà amb una rica pubilla. Ausoni escriu: «Parvula quem lathebis fouit Ilerda suis». En traducció de Carles Riba i Anton Navarro per a la Bernat Metge: «La petita Ilerda t'agombolà en els seus recers». Lleida, refugium peccatoris.