Quin Sant Jordi!

I a Madrid, on plo­via a bots i bar­rals, sense la con­tinència impo­sada pels meteoròlegs. Això va miti­gar els eflu­vis de pie­tat: la majo­ria de pro­ces­sons no van sor­tir a escena. Una dona, que ens va dir que era equa­to­ri­ana, se'n lamen­tava: “¡Yo quería darle las gra­cias a Jesús del Gran Poder por la vic­to­ria del Madrid en la copa del Rey de España!” A casa, gràcies a la pan­ta­lleta, jo lle­gia el pregó de Miquel Des­clot a Gra­no­llers: “La puput i l'abe­lle­rol rat­llen l'aire amb pin­ze­lla­des de mati­sos exòtics d'impor­tació tro­pi­cal”, tot mar­cant la pri­ma­vera, després d'haver-nos dit que “ens hem inven­tat les fes­tes, en defi­ni­tiva, per no tro­bar-nos sols i aban­do­nats al món”. De fons, la Passió segons sant Mateu de J.S. Bach, men­tre cui­nava per a dues famílies veïnes.

Ave­sat a rega­lar una dot­zena de roses –ver­me­lles i sense com­ple­ments vege­tals, i menys encara estúpides espi­gues mala­gua­nya­des–, em vaig esve­rar: dues flo­ris­te­ries del barri feien pont; la ter­cera, només tenia roses pan­si­des. La recerca no va ser fàcil: les roses, final­ment, van ater­rar a casa i encara fan el fet, quan escric aquesta nota.

A l'hora de l'ànge­lus, me'n vaig anar cap a Blan­querna, a tocar de la Cibe­les, espai maleït perquè feia massa poc que van oku­par la plaça milers de tren­ca­co­pes, entre els quals un, a qui diuen Pepe, que, amb gest obscè i no san­ci­o­nat, fa boti­farra als segui­dors del Barça. La lli­bre­ria de la Gene­ra­li­tat, ben al con­trari, era plena-plena-plena de com­pra­dors de lli­bres, majo­ritària­ment cata­lans, als quals els orga­nit­za­dors ofe­rien copes de cava, ave­lla­nes del Baix Camp i roses. Acon­se­llat per qui mai no em des­em­para, vaig com­prar el dar­rer lli­bre de Carme Riera, Natura quasi morta, i l'esplèndid dar­rer disc de Rai­mon, Rellotge d'emo­ci­ons.

Cele­bració final a casa: la dona, que tor­nava de l'hos­pi­tal on tre­ba­lla a favor de la salut d'infants i d'ado­les­cents malalts, arri­bava tard. I em deia, ten­dra, que per sort les rebai­xes con­tra una sani­tat sos­te­ni­ble encara no havien afec­tat les roses d'un hipotètic sant Jordi.

El dia va aca­bar sense ensurts: un Barça moix, enso­pit, va poder vèncer un Osa­suna rocós (i amb ganes). Amb lli­bres, roses i cançons genuïnes, si tens la sort que la pluja con­troli exces­sos de pie­tat de car­rer, una Set­mana Santa a Madrid pot arri­bar a ser la festa major d'una nació com cal. (Només ens falta, ai las!, la tal nació).