Pilota

Diguem que baixa un marcià i et veu a la Terra, rodona i temp­ta­dora. Et veu con­cre­ta­ment en un camp de fut­bol, amb una vin­tena de terrícoles que et xuten amunt i avall. Diguem que se'n fa creus, però pensa: coi, si et mal­trac­ten tant, deu ser que no vals res. I ales­ho­res el marcià et veu volar cap a la xarxa d'una por­te­ria, i observa que es des­ferma la festa. Veu el públic que salta i balla, veu algun dels juga­dors que et pren entre les mans, et besa i t'alça com si fos­sis el bé més pre­uat.

Diguem que el marcià no entén res, però s'arronsa d'espat­lles i ima­gina: bé, deu ser una cosa d'aque­lles dels humans, que són tan volcànics i tan aviat fan brams com s'ador­men, i de seguida se n'obli­den. I l'endemà l'alienígena veu que els de la Terra són tan­cats a casa mirant esce­nes del xou, i obren les pan­ta­lles dels ordi­na­dors i et miren altre cop, i aga­fen dia­ris de paper i t'hi veuen, i totes les con­ver­ses són sobre tu, pilota pro­ta­go­nista.

Diguem que en aque­lla hora pre­cisa el marcià deci­deix que ja n'ha tin­gut ben bé prou i pren la reso­lució de tor­nar al seu Mart esti­mat de la infància, on les coses són rao­na­bles i com­pren­si­bles. Allà dalt, si algú s'avor­reix, allarga l'antena, afina la trom­peta verda i es posa a can­tar o a par­lar amb els seus veïns i amics. I tu, pilota, no empi­pes gaire, perquè si algú et clava una coça, surts volant cap a la mun­ta­nya més alta i ni el Casi­llas, ni el Mou­rinho, ni el mateix sant Messi, no poden fer res per atu­rar-la. Coses de la gra­ve­tat i del fut­bol.