Posa't al meu lloc

Quan­tes vega­des han sen­tit aquesta frase? Estic segur que un gra­pat de vega­des i en dife­rents con­ver­ses i con­tex­tos. És allò que hom sol dir quan par­lant amb algú altre no acon­se­gueix que el seu inter­lo­cu­tor l'enten­gui. És l'expressió d'algú que se sent incomprès, dece­but, menys­tin­gut, igno­rat. Accep­tem-ho, reco­ne­guem-ho, som una soci­e­tat ego­ista, indi­vi­du­a­lista, i quan algú ens diu “posa't al meu lloc i m'entendràs” fem que sí, que sí amb el cap, però a l'hora de la veri­tat només som bons per actuar en un sen­tit. Ens mirem el melic i som incapaços de pen­sar en res més que no siguem nosal­tres i les nos­tres coses. Hem obli­dat l'altru­isme i la soli­da­ri­tat. No ens fem càrrec –o ens costa molt de fer-nos-en– de les situ­a­ci­ons que puguin viure per­so­nes del nos­tre vol­tant que ens dema­nen a crits que els fem cas o els aju­dem. Atu­rar-nos i pen­sar com deuen pen­sar els que tenim al nos­tre vol­tant, què deuen sen­tir, inten­tar sen­tir allò que els altres sen­ten són exer­ci­cis que hau­rien de con­duir-nos a la tolerància, a la com­prensió, al res­pecte i a la soli­da­ri­tat.

No es fàcil posar-se en el lloc de l'altre, ja hi compto; a mi mateix em passa que per molt que vul­gui em costa, però això no vol dir que no m'esforci a fer-ho perquè les nos­tres con­cep­ci­ons, prin­ci­pis, opi­ni­ons i acti­tuds pen­sem, equi­vo­ca­da­ment, que són les úniques, les bones. I pen­sem que són rígides i ina­mo­vi­bles... però mal­grat que ens diguin que tot­hom pot can­viar, con­ti­nuem pen­sant que no, que nosal­tres no, i fidels a nosal­tres matei­xos. Sovint cre­iem que les nos­tres són les de veri­tat. Quan­tes vega­des no pen­sem que el que està equi­vo­cat, el que és estrany o té un com­por­ta­ment cen­su­ra­ble és l'altre? Als polítics els passa amb els seus adver­sa­ris –siguin o no de l'opo­sició–, als cre­ients amb els agnòstics, als negres amb els blancs, als paios amb els gita­nos, i a l'inrevés, i així amb tot el que us vin­gui al cap.

Per això entenc i aplau­deixo ini­ci­a­ti­ves com les que han enge­gat en una residència geriàtrica de Girona. Per millo­rar l'atenció que donen als avis que hi viuen, els pro­fes­si­o­nals del cen­tre es fiquen durant unes hores en la seva pell. És a dir, ni que sigui només per unes hores, cinc, es posen al lloc d'aquells que durant la resta d'hores i dies de la set­mana espe­ren rebre un tracte i un ser­vei acu­rats. És un mètode inno­va­dor que no només busca millo­rar l'atenció als resi­dents sinó que també huma­nitza una relació, un tracte. És un sis­tema que els per­met ado­nar-se i ser cons­ci­ents de com se sent la gent gran i la importància de no recep­tar tan­tes pas­ti­lles i fer més petons, manya­gues i som­riu­res. En defi­ni­tiva, cul­ti­var més les rela­ci­ons huma­nes. Els impul­sors d'aquesta experiència cre­uen que des de la dependència i la immo­bi­li­tat els ha de ser més fàcil enten­dre com se sen­ten els que ells ate­nen, afec­tats per aquesta tos­suda i ine­xo­ra­ble rea­li­tat. La impli­cació en l'expe­ri­ment, tant se li demana al per­so­nal de man­te­ni­ment i neteja com als met­ges i infer­me­res, fins als més alts llocs de direcció. Per exem­ple, els embe­nen els ulls, perquè jus­ta­ment molts avis hi veuen poc o si tenen demència no aca­ben d'enten­dre què els diuen. Men­tre duri el curs se sen­ti­ran com ells, i això vol dir sols, deso­ri­en­tats, incom­pre­sos, desa­te­sos... Per tant, és lògic pen­sar que un cop aquests pro­fes­si­o­nals tor­nin a ocu­par el seu lloc, al seu rol habi­tual, a la seva pròpia pell, ho faran amb un valor afe­git impor­tant. No només amb la valu­osa experiència sinó també amb el do de l'empa­tia, aque­lla facul­tat que no té tot­hom però que estic segur que amb una mica de volun­tat es pot adqui­rir. Només es tracta de voler com­pren­dre les emo­ci­ons i els sen­ti­ments externs per un sen­zill procés d'iden­ti­fi­cació amb un grup o un indi­vidu amb qui es té una relació directa.

I encara hi ha una altra infor­mació molt pre­uada que crec que obtin­dran durant aquesta experiència: qual­se­vol dia es poden tro­bar en aque­lla situ­ació i, en el cas de fer-se grans, tots, qui més qui menys, hi volem arri­bar. I un cop hi hàgim arri­bat, no sé a vostès però a mi m'agra­da­ria saber enve­llir dig­na­ment i amb un tracte igual­ment digne.