Frank Sinatra i Besalú

No vaig poder evi­tar una esgar­ri­fança maqui­nal quan aquest diu­menge, a l'hora de l'ofer­tori en la missa de dotze de la parròquia de Sant Pere de Besalú, vaig sen­tir can­tar una de les cançons que més m'agra­da­ven fa uns anys: My way, per Frank Sina­tra. Can­tada, això sí, amb lle­tra de tema religiós, tal com s'escau en una cele­bració litúrgica de la Santa Mare. L'esgar­ri­fança (maqui­nal, automàtica, ja ho he dit) me la devia pro­duir la sor­presa de lloc i cir­cumstància, oidà. Res a dir ni de la inter­pre­tació cor­rectíssima, ni de la seri­o­si­tat i solem­ni­tat ambi­en­tal, ni tam­poc del tema triat, lle­vat de la sor­presa per­so­nal.

Vaig recor­dar que fa anys (molts anys, mare­dedéu!), un dia vam can­tar a missa una cançó de Lluís Llach, aque­lla que començava: “Fe no és espe­rar, fe no és somiar...”. Al cap de poques set­ma­nes, en un reci­tal no sé on, el can­tant de Ver­ges car­re­gava dura­ment con­tra el fet que es can­tes­sin cançons seves (música i lle­tra) en actes reli­gi­o­sos catòlics. He de dir que al nos­tre cor par­ro­quial can­tem temes musi­cals de Simon & Gar­funkel, Louis Ams­trong, Bing Crosby i Gui­ller­mina Motta, per exem­ple, tot i que vam estar uns anys sense can­tar-los perquè el senyor rec­tor no ho volia. No hi tinc res en con­tra. Si es fa bé, trobo que és cosa digna, justa, equi­ta­tiva i salu­da­ble. Abans ho deien així: Vere dig­num et jus­tum est, aequum et salu­ta­ris...