Trobar l'amor

La meva amiga R. es va sepa­rar fa qua­tre anys. Si la tingués aquí al meu cos­tat, mirant pel damunt de la meva espat­lla la pan­ta­lla de l'ordi­na­dor, estic segura que em rec­ti­fi­ca­ria. “No em vaig sepa­rar, en P. es va sepa­rar de mi”. Sem­pre ho espe­ci­fica, i no és que li falti raó, perquè el seu ex es va lle­var un dia recla­mant “uns dies en soli­tud per superar una crisi per­so­nal” i ja no l'hem vist més. Els amics i cone­guts, mai més, ella, la R., un parell de vega­des i en presència d'advo­cats. “És com si s'hagués mort”, diu la R., per això sovint s'hi refe­reix com “en P., que al cel sigui”. En això també trobo que no li falta raó: el seu marit, el P. que ella esti­mava i que es pen­sava que conei­xia bé, ha des­a­pa­re­gut. Hi ha algú, en algun lloc, que es pas­seja amb el seu cos i fa ser­vir el seu nom, però no és el P. de la R. És el P. d'una tal M., la cau­sant d'aque­lla crisi per­so­nal que s'havia de resol­dre en uns quants dies de soli­tud.

En fi, el cas és que la meva amiga R. viu sola. I no li agrada. És una dona vital i comu­ni­ca­tiva i, tot i que té molts amics, no acaba de ser feliç perquè quan arriba a casa, als ves­pres, sap que tot estarà exac­ta­ment igual que quan n'ha sor­tit al matí. Ni una revista fora de lloc, ni un got brut a l'aigüera. I, sobre­tot, odia sopar sola, asse­guda al sofà amb una safata a la falda, tenint com a única com­pa­nyia les veus de la tele. Ella vol­dria expli­car a algú com li ha anat el dia, i fer la mateixa pre­gunta al seu inter­lo­cu­tor, i comen­tar les notícies del TN, o reco­ma­nar la novel·la que ha aca­bat avui mateix.

Per això ha deci­dit ampliar el seu cer­cle de conei­xen­ces –que ja és prou gran– i s'ha apun­tat a una pàgina web de sin­gles que es tro­ben per sopar i orga­nit­zen acti­vi­tats lúdiques i cul­tu­rals. Ja fa un any que hi va, però no troba ningú que li agradi. És a dir, que li agradi prou, que li faci tilín, que diu ella, recor­dant una expressió que feien ser­vir les nos­tres mares. I jo no puc dei­xar de pen­sar com pot ser que ara, que les per­so­nes ens rela­ci­o­nem tant i tan ràpida­ment, que ens des­pla­cem, tele­fo­nem, enviem cor­reus i sms, tenim Face­book i Twit­ter, que entrem i sor­tim... ens costi tant de tro­bar l'amor... i en canvi abans, els nos­tres avis, en una comu­ni­tat de pocs cen­te­nars de per­so­nes, s'ena­mo­res­sin i, encara més gros, sovint tro­bes­sin l'amor veri­ta­ble que els durava tota una vida.