Sobre fons

El fons de la crisi no es veu; no ens enga­nyem si no volem badar just quan el toquem, perquè caldrà més d'una empenta en la remun­tada. Men­tres­tant, la des­pesa en per­so­nal de l'admi­nis­tració de l'Estat ha cres­cut quasi qua­tre punts, la Gene­ra­li­tat ha aug­men­tat un 35 per cent les sub­ven­ci­ons a les dipu­ta­ci­ons, la curi­osa ins­ti­tució que dedica la mei­tat del seu pres­su­post a si mateixa i on tots els par­tits col·loquen asses­sors incom­pren­si­bles amb sous que van fer pen­sar a una con­se­llera que la mit­jana a Cata­lu­nya són 2.500 euros men­su­als. I con­ti­nuen els càrrecs muni­ci­pals ad hoc amb sou de minis­tre. Així no m'estra­nya que s'hagi negat un altre fons, el de com­pe­ti­ti­vi­tat que es deu a Cata­lu­nya; però, si es pagués, no arri­ba­ria ínte­gre als des­ti­na­ta­ris.

Hi ha més fons: d'arreu comen­cen a arri­bar els ano­me­nats fons vol­tor, grups de capi­tal risc que com­pren a baix preu nego­cis a la deriva; ara pla­nen sobre la borsa immo­biliària de la banca, a la qual ofe­rei­xen preus de misèria, sense que els importi reben­tar el mer­cat. Al cap i a la fi ja advertí (i inicià) la dava­llada de preus una avui minis­tra de Defensa, quan feia de blanc rodes de premsa a l'estil de la casa ídem. No és difícil ende­vi­nar quins matri­mo­nis de la crème empre­sa­rial i política deuen haver començat a per­fi­lar vol­tors de raça naci­o­nal per a aquest tema.

Una part de l'empenta que ens caldrà quan toquem fons tindrà a veure amb tot això: fer trans­pa­rent el fons (un altre fons!) de la bassa, veure qui s'hi amaga des de sem­pre adju­di­cant-se els èxits d'altres, eterns alli­be­rats en nom de la sagrada repre­sen­tació democràtica (ja sigui sin­di­cal o de par­tit), men­tint en nom de la tàctica (ara li diuen tàctica) i cons­pi­rant en nom de l'estratègia; o, no sé si és pit­jor, vivint de la crítica a cop de micròfon sense haver arris­cat mai, esbor­ro­nant el pai­satge amb dades fal­ses, o arro­gant-se con­di­ci­ons que no tenen.

Però ens caldrà molt més que posar de cap per avall un sis­tema que acu­mula anys i inèrcies en bene­fici dels de sem­pre i que genera bar­ri­ca­des de bons i dolents. Caldrà alguna cosa posi­tiva, pro­ba­ble­ment des del més dur silenci i l'autocrítica –apar­car en doble fila sense pen­sar si col·lapsem la via, tones d'aire con­di­ci­o­nat “perquè jo a l'estiu no puc pas­sar calor”, esgo­tar el sub­sidi abans de bus­car feina–. Més aviat tocarà treure la cana­lla del cotó fluix que els embol­ca­lla i col·locar-los davant la seva rea­li­tat, que no millo­rarà la nos­tra com nosal­tres van poder millo­rar la dels pares; dei­xar de men­tir a la família, als amics, a Hisenda i a nosal­tres matei­xos i recu­pe­rar un sen­tit de la vida que se n'ha anat pel forat de l'aigüera men­tre ens pre­o­cupàvem pel fut­bol, la sili­cona als lla­vis, el nou mòbil o la con­ta­mi­nació de l'Antàrtida; viure el pre­sent sense ser cigala, i pen­sar el futur sense ser for­mi­gues, recu­pe­rant el valor que altres cul­tu­res dona­ven a la vellesa, i apor­tant un nou sen­tit al fac­tor femení en la necessària com­ple­men­ta­ri­e­tat dels sexes. No serà un dret tot allò que volem, però els drets senya­la­ran el nos­tre paper cen­tral en el gran dis­seny còsmic.

Ens caldrà més coratge que prudència, més deter­mi­nació que diplomàcia, més ima­gi­nació que pica­resca, menys hores de millor feina, més for­mació per poder ele­gir, pro­te­gir-nos del cibe­res­pai, valo­rar l'honor i com­plir la paraula. Amb tot això, pot­ser una nova gene­ració de polítics, menys visi­ble per als mit­jans de comu­ni­cació, farà fora l'actual i aquest país serà capaç, per fi, de tran­si­tar des d'aquell temps en què vam renun­ciar a gover­nar-nos cap a un altre on cadascú podrà mirar el fons més impor­tant de tots els fons, el de la seva ànima.