Mars i plats sense peixos?

Phi­lippe Cury i Yves Mise­rey, en el lli­bre Une mer sans pois­sons (Un mar sense pei­xos), del 2008, expo­sen un pro­blema clau del nos­tre món, del mateix ordre que el canvi climàtic o la con­ta­mi­nació del medi ambi­ent: a força de ser men­jat per les per­so­nes, el mar es mor. Tot i que el peix és impor­tant en la nos­tra ali­men­tació, el pro­blema no és només ali­men­tari, perquè alte­ra­ci­ons subs­tan­ci­als del medi marí tenen reper­cus­si­ons medi­am­bi­en­tals de gran abast.

Fa poc s'ha difós un informe de la New Eco­no­mics Foun­da­tion i d'Ocean 2012, orga­nit­zació que lluita per la modi­fi­cació de la política pes­quera euro­pea, que mos­tra que la població espa­nyola s'hau­ria que­dat sense peix a pri­mers de maig, si es proveís sola­ment de l'obtin­gut en aigües comu­nitàries, ja que Europa només aporta un terç del peix que con­su­meix. La pro­ducció de les pis­ci­fac­to­ries ate­nua, però no com­pensa, aquesta man­cança. A Cata­lu­nya, el 2009 es van pes­car unes 30.000 tones de peix, quan­ti­tat que sig­ni­fica uns 5 qui­los per per­sona i any, és a dir, una mit­jana d'uns 14 grams dia­ris, força menys del que con­su­mim real­ment, o del que és reco­ma­na­ble con­su­mir, que s'esta­bleix en uns 50 grams dia­ris de mit­jana, és a dir, de tres a qua­tre raci­ons de peix a la set­mana. Degut a això, els països desen­vo­lu­pats que són defi­ci­ta­ris en les cap­tu­res de peix sur­ten a pes­car arreu del món i explo­ten, amb tec­no­lo­gies potents, recur­sos de països pobres que es veuen pri­vats dels pei­xos de més qua­li­tat i de les seves for­mes arte­sa­nals de pro­ducció local, i al ritme actual això no pot seguir, si no volem esgo­tar del tot els recur­sos pes­quers.

El peix és molt nutri­tiu i salu­da­ble i d'un gran valor gas­tronòmic. Conté proteïnes d'alt valor biològic, més dige­ri­bles que les de la carn; grei­xos, sobre­tot el peix blau, rics en àcids gras­sos insa­tu­rats, que tenen efec­tes car­di­o­sa­lu­da­bles (espe­ci­al­ment els omega-3); vita­mi­nes del grup B (espe­ci­al­ment B12), i el peix gras, a més, D i A; mine­rals com potassi, calci, fòsfor, ferro (menys que la carn), zinc i iode. El peix de pis­ci­fac­to­ria, la pro­ducció del qual ha de créixer, si volem que n'hi hagi prou per a tot­hom de manera sos­te­ni­ble, té, ben cul­ti­vat, el mateix valor nutri­tiu que el peix sal­vatge.

El con­sum de peix pot, però, com­por­tar alguns ris­cos, que cal tenir en compte. La con­ta­mi­nació de les aigües per metalls, com el mer­curi, o com­pos­tos, com les dio­xi­nes, arriba als pei­xos, sobre­tot als més grans. Els nivells tro­bats en els con­su­mits a casa nos­tra indi­quen que, en gene­ral, els bene­fi­cis del seu con­sum superen els even­tu­als ris­cos d'aquests con­ta­mi­nants, però cal con­tro­lar i reduir les fonts de con­ta­mi­nació. Com a pre­caució es reco­mana que les emba­ras­sa­des i la població infan­til con­su­mei­xin amb mode­ració el peix d'una certa grandària, espe­ci­al­ment el gras, com la tonyina. Pen­sem, a més, que la pro­ducció d'un quilo de peix petit, com les sar­di­nes, reque­reix menys recur­sos que la d'un quilo de tonyina. Això no vol dir pres­cin­dir de la tonyina, però sí con­tro­lar-ne el con­sum.

Per tot ple­gat, a casa nos­tra s'estan por­tant a terme interes­sants ini­ci­a­ti­ves per pro­moure el conei­xe­ment i el con­sum rao­na­ble de peix. El juny de 2010 es va inau­gu­rar a Bar­ce­lona el Cen­tre Interac­tiu del Peix, un espai edu­ca­tiu ubi­cat a Mer­ca­barna, que vol apro­par el món dels pro­duc­tes pes­quers al públic i, espe­ci­al­ment, als infants. El març d'enguany s'ha inau­gu­rat l'Espai del Peix de Palamós, un nou equi­pa­ment vin­cu­lat al Museu de la Pesca d'aquesta població, que té com a objec­tius poten­ciar el conei­xe­ment del peix fresc de la costa com a tret cul­tu­ral i ele­ment bàsic de la nos­tra forma tra­di­ci­o­nal d'ali­men­tació medi­terrània, i fomen­tar hàbits salu­da­bles i res­pec­tu­o­sos amb el medi i les espècies per con­tri­buir a difon­dre els pro­duc­tes de pro­xi­mi­tat ges­ti­o­nats de manera sos­te­ni­ble. Tant de bo això ser­veixi perquè les futu­res gene­ra­ci­ons sàpiguen fer mer­cat en com­prar peix amb conei­xe­ment de causa.

Com diu Jordi Lle­o­nart, de l'Ins­ti­tut de Ciències del Mar, “hem de res­pon­dre a pre­gun­tes com: de qui és el recurs? On som i on volem anar pel que fa a la pesca? Cal una bona sin­to­nia entre científics, admi­nis­tra­ci­ons i pes­ca­dors, i un segui­ment de con­trol i vigilància per asso­lir els objec­tius de sos­te­ni­bi­li­tat. Hem de pes­car menys i pes­car millor”. En aquesta qüestió, com en tan­tes altres, con­vin­dria una bona gover­nança mun­dial i seguir cri­te­ris dife­rents dels que s'acos­tu­men a apli­car, entre altres, en el món finan­cer.