Josep Franco

La vida és un mis­teri immens del qual només conei­xem el nom. Fins i tot a les per­so­nes més habi­tu­a­des a des­xi­frar enig­mes els costa tro­bar-ne el sen­tit. «La vida és un pro­blema tan difícil de resol­dre perquè sem­pre ens fal­ten dades», raona Josep Franco (Sueca, 1955) a Cate­cisme per a agnòstics, un lli­bre des­bor­dant d'astúcia que va publi­car el 2006 a Tres i Qua­tre. Deu ser un signe de savi­esa tenir clar que sem­pre aca­ben sent més nom­bro­ses les pre­gun­tes que les res­pos­tes: «La savi­esa és la cer­tesa que sem­pre hi haurà algun dubte per resol­dre.» Pot­ser per aquest motiu convé ten­dir a una síntesi plau­si­ble: «Com­pren­dre és com­pri­mir: eli­mi­nar les infor­ma­ci­ons supèrflues i orde­nar les essen­ci­als de forma que ocu­pen el mínim volum pos­si­ble en la nos­tra memòria.»

Amb un plan­te­ja­ment i un estil sem­blants al de Jaume Far­riol a Dic­ci­o­nari de but­xacó, Franco va redac­tar Cate­cisme per a agnòstics com un sumari d'ense­nya­ments i de prin­ci­pis de doc­trina escèptica, ben allu­nyat del cate­cisme catòlic, fins i tot del revi­si­o­nista Cate­cisme holandès.

De vega­des, Franco recorda Jaume Perich pel seu humor pes­si­mista: «Progrés científic. Gràcies a les tècni­ques de fecun­dació in vitro, mol­tes pare­lles con­tem­porànies podran con­ce­bre fills quan es jubi­len i aca­ben de pagar la hipo­teca.» De vega­des, fa pen­sar en un altre gran mes­tre de la iro­nia, Joan Fus­ter, nas­cut a la mateixa ciu­tat que ell: «No totes les opi­ni­ons són interes­sants, però val la pena escol­tar-les, perquè totes són interes­sa­des.»

Sense embuts, Franco pro­jecta una mirada molt crítica sobre la soci­e­tat actual: «Para­do­xes del capi­ta­lisme. Els diners, que són la causa prin­ci­pal de la misèria humana, són també l'únic mitjà per evi­tar-la.» Des­con­fia de quasi tot, inclòs el sis­tema polític menys per­ju­di­cial per a la salut col·lec­tiva: «La democràcia és la dic­ta­dura de les majo­ries.»

Com si no hi hagués pie­tat en aquest món, ens fa ser cons­ci­ents que sem­pre estem en deute: «El dolor és el mètode que fa ser­vir la natura per recor­dar-nos que li devem la vida.» Mal­grat tot, en moments de debi­li­tat, també ens ajuda a aga­far-nos les coses amb una mica d'ànims: «Mai no t'has de sen­tir cul­pa­ble de ser com ets. Pri­mer, perquè pro­ba­ble­ment no ets tan mal per­sona com tu ima­gi­nes. I, segon, perquè en qual­se­vol cas els cul­pa­bles del teu caràcter són la genètica i l'ambi­ent.»