Un any a Twitter

El 20 de maig del 2010 vaig iniciar la meva aventura a Twitter. Aquell dia la Lurdes, la meva cap de gabinet, em va donar l'empenta definitiva i em va dir: “T'he obert un compte a Twitter, crec que és un mitjà fet a mida per a tu”. Em sembla que sabia que m'empenyia a la piscina, però que era una piscina plena d'aigua i que sabria nedar. Després d'un any, el 20 de maig del 2011, havia fet més de tres mil tuits, tenia uns 6.700 seguidors i jo seguia més de 700 persones.

Puc dir que per a mi l'experiència ha sigut molt estimulant en molts aspectes. El primer de tots de contenció i simplificació dels missatges per ajustar-me als preceptius cent quaranta caràcters. He fet servir l'argument més d'una vegada: la limitació del mitjà m'ha ajudat a evitar les reiteracions, a buscar vocabulari nou i més sintètic per dir les mateixes coses i a evitar les subordinades i els circumloquis. Si en algun moment la meva condició de portaveu m'havia portat a fer pauses i a donar moltes voltes, o aquesta és la imatge que es desprenia, la realitat d'una manera de parlar directa, clara i contundent, que és la que sempre he utilitzat en les meves classes i en les meves conferències, quedava reforçada en aquest nou exercici.

En segon lloc puc dir que progressivament la ductilitat del mitjà, la facilitat per interactuar, la possibilitat de conèixer nous interlocutors desconeguts, l'establiment de debats o diàlegs, la percepció, una mica abstracta, de llançar missatges a un univers desconegut cada dia ampliat i que es pot multiplicar en cascada, en xarxa, m'ha seduït espontàniament. He intuït modestament totes les potencialitats de les xarxes socials, sense desconèixer-ne també les limitacions. He cregut intuir amb claredat que la força de la immediatesa és enorme i que el risc de la superficialitat, evident. He vist  que hi ha qui li té clarament presa la mida al mitjà i qui, en canvi, es formula unes expectatives molt per damunt de la complementarietat que cal atribuir-li. M'he adonat, fins i tot, que hi ha qui atorga a Twitter un caràcter més central que subsidiari, més essencial que accessori.

En tercer lloc he pogut conèixer molta gent vinculada a la xarxa i parlar-hi directament. Persones ja conegudes d'abans i persones totalment desconegudes i descobertes ara. L'anomenada “desvirtualització” és un exercici apassionant que, sense desmerèixer la xarxa, aporta el valor afegit de la connexió gràcies a la xarxa. És el cas, per exemple, de la colla del tren de les set del matí a Girona, amb qui vam fer un viatge plegats units pel Twitter i narrant l'experiència del viatge real en un exercici de virtualitat compartida presencialment. Ara, cada dia poso cara i moviment als tuits d'aquesta colla, sobretot durant el trajecte de Girona a Barcelona i les connexions, per exemple amb els que fan el viatge en sentit contrari a la mateixa hora.

També vull comentar que malgrat que he vist créixer el meu univers de seguidors, des dels estímuls inicials que em va donar també l'aleshores president Ernest Benach,  he volgut sempre relativitzar aquest factor i el mateix ressò que els mitjans de comunicació escrits o audiovisuals m'hi han atorgat en alguna ocasió. He vist quants seguidors tenen Lady Gaga, Barack Obama, Nancy Pelosi, Lance Armstrong, Carles Puyol o Gerard Piqué per saber el recorregut possible i l'impacte real d'uns i altres. Sé segur que al meu nivell i a la nostra esfera aquest és un mitjà incipient i que per a molts de nosaltres és només un ritus iniciàtic en el tram primer del seu possible recorregut.

Per altra banda, no m'ha sigut difícil de discriminar clarament els milers de persones que són en aquesta xarxa social amb ganes, amb passió, d'aquells que hi destil·len mala fe i sectarisme. He entès més els que s'ho prenien com un joc o que hi practicaven la ironia que aquells que, sempre a la que salta, han estat a punt per dictar consignes, anatomitzar persones i idees, i simplement desqualificar amb expressions impròpies. També m'han sorprès aquells que hi han vist un mitjà transcendent i han cregut que en podien fer el vehicle principal de les seves posicions.

Però el que realment ha estat per a mi una experiència enriquidora, divertida, instructiva, constructiva ha estat la voluntat sistemàtica que he aplicat als meus tuits de defugir convencionalismes. La idea d'expressar-me com sóc, la voluntat de defugir qualsevol afectació. La clara voluntat de fer del meu compte de Twitter una mena de minidietari de les qüestions que diàriament em poden haver interessat. Hi he parlat de llibres, d'articles, de música, de paisatge, de poesia, de política, d'idees. N'he fet una mena de mirall de vida quotidiana. He trencat amb la idea que els polítics som un món a part, que vivim només amb tensió els temes de l'agenda política, que som monotemàtics i només ens interessa el que suposadament es considera el nostre món i no ho és. He defugit l'estereotip, he volgut escriure, sorprenentment per a alguns, del que suposadament no tocava. He topat amb gent que no ho ha entès. És el cas dels que diuen: “Amb la que cau i, amb els problemes que hi ha, amb la crisi de la política i de l'economia, i en Quim Nadal parla del  temps, o de les flors”.

Però justament ho he combinat tot. He pogut parlar del Cadí nevat, si he estat a la Cerdanya, de les vaques, dels prats i de les pastures, i el mateix dia, del congrés del PSC si s'esqueia. He parlat de la nuesa dels arbres a l'hivern i de l'esclat de la primavera. He parlat del Montseny i  de les clapes de la seva vegetació i el mateix dia he parlat d'articles de diari, de pressupostos o de debats socials molt oberts. M'he emocionat i he compartit l'emoció davant un temporal de llevant, m'he despertat a Girona al toc de les campanes de les monges o de la catedral, he vist els xiprers afuats i uns dies més tard he explicat un despertar més urbà amb la música d'un camió d'escombraries o amb les ampolles llençades, una a una, a les sis del matí al contenidor del vidre. I he parlat de valors, d'ètica, de cohesió, de solidaritat. He comentat vides i morts, he defensat idees i persones i he fet la meva modesta campanya, sense cap ànim, d'adoctrinament.

També sé el valor d'un tuit i sé que és molt difícil d'explicar la vida en un tuit. Sé per a què em serveix Twitter i per a què no em serveix. I tinc molt clar que si mai vull explicar com veig el present i el futur del PSC i el congrés que hem de fer a l'octubre no ho puc comprimir en un tuit i que necessito una colla d'articles com aquest o molts tuits!