Sense sentiments morals

“La dis­po­sició a admi­rar, i quasi a ado­rar, els rics i els pode­ro­sos, i a menys­te­nir o, si més no, a negli­gir les per­so­nes de con­dició pobre i humil [...] és [...] la causa més gran i més uni­ver­sal de cor­rupció dels nos­tres sen­ti­ments morals”.

“Sens dubte, cap soci­e­tat en la qual la immensa majo­ria dels seus mem­bres són pobres i mise­ra­bles, no pot ser pròspera i feliç”.

Dema­naré paciència al lec­tor abans de des­ve­lar l'auto­ria de les fra­ses que encapçalen l'arti­cle. Les he recu­pe­rat per tal de pre­sen­tar una idea que no m'és gens sen­zi­lla d'expo­sar. La majo­ria ens tro­bem immer­sos en una situ­ació econòmica que ens angoixa i ens pre­o­cupa i, per tant, argu­men­tar, com ho inten­taré, que la crisi econòmica no és allò més fona­men­tal, és un objec­tiu que fàcil­ment es pot mal inter­pre­tar.

No hi ha dubte que la crisi econòmica que afron­tem és greu i aguda. Està fent patir a molta gent i, com esmenta una de les cita­ci­ons, impe­dint que vis­quem en una soci­e­tat pròspera i feliç. Les cri­sis, però, són mani­fes­ta­ci­ons simp­tomàtiques de malal­ties estruc­tu­rals. Són febra­des i, per tant, no podem con­fon­dre-les amb les raons que les pro­vo­quen. Ras i curt, la crisi econòmica és la mani­fes­tació externa d'una crisi moral que ens afecta de manera pro­funda. Una crisi que no només redu­eix els nos­tres comp­tes cor­rents, sinó que està des­tros­sant la nos­tra capa­ci­tat de con­vivència. No només ens empo­breix, sinó que ens fa més mise­ra­bles.

Aquesta crisi moral, tal com ens recorda la pri­mera frase de l'arti­cle, arrenca amb un culte obscè a la riquesa, segueix amb la indi­ferència res­pecte els que no seguei­xen i fina­litza amb la cor­rupció dels nos­tres pro­pis sen­ti­ments. Les cri­sis morals es carac­te­rit­zen per una per­se­cució obses­siva dels èxits indi­vi­du­als i, també, pel menys­preu davant els fra­cas­sos dels altres. Tony Judt, en el seu magnífic lli­bre El món no se'n surt, reco­neix que la pobresa i la desi­gual­tat sem­pre han estat entre nosal­tres. Però també ens recorda que allò que avui ens cor­romp és la indi­ferència amb què ho accep­tem. Una indi­ferència que ha tren­cat la pro­gres­siva cohesió amb la qual estàvem cons­truint les nos­tres soci­e­tats. Segons les dades dis­po­ni­bles, des de finals del segle XIX fins a la dècada dels vui­tanta, la desi­gual­tat havia anat min­vant en les soci­e­tats del benes­tar. Des de lla­vors, s'ha incre­men­tat subs­tan­ci­al­ment. Tenim infi­ni­tat de xifres per il·lus­trar-ho. L'eco­no­mista Paul Krug­man, per exem­ple, ens mos­tra com la relació entre el salari d'un direc­tor gene­ral i el salari mitjà dels seus emple­ats ha pas­sat de ser 42/1 al 1980 a 400/1 al 2002. Al 1968, com a mit­jana, el pre­si­dent d'una empresa ame­ri­cana cobrava 239 vega­des el salari mínim dels tre­ba­lla­dors, men­tre que al 2005 ja mul­ti­pli­cava per 23.282 aquesta quan­ti­tat base.

Les diferències són relle­vants, però, sobre­tot, han arri­bat acom­pa­nya­des d'indi­ferència. Sovint, fins i tot de retrets. El que no se'n surt en té la culpa, ja que no s'ha esforçat prou. A Cata­lu­nya, el dis­curs domi­nant sobre l'assistència als pobres, sobre el model edu­ca­tiu o sobre la política d'immi­gració ens arriba impreg­nat d'aquesta idea. No ens convé ser massa com­pas­sius, ja que així només estaríem ado­bant el ter­reny per als apro­fi­tats. Levi­nas, un filòsof francès, con­si­dera que qual­se­vol crisi moral arrenca quan ens des­pre­o­cu­pem de les misèries dels altres, quan con­si­de­rem que la dependència és un error i quan lloem l'èxit i no sen­tim pie­tat davant el fracàs. L'estat de benes­tar, per a Levi­nas, era un pro­jecte moral en la mesura que accep­tava l'existència de l'èxit i del fracàs i, sobre­tot, perquè es dotava de la volun­tat i dels recur­sos per aju­dar els que que­da­ven enrere.

Avui, a les per­so­nes que que­den enrere les escri­das­sem i les cul­pem de tren­car-nos el ritme. La soli­da­ri­tat per­ju­dica el nos­tre crei­xe­ment, men­tre que espe­rar aquells que, per exem­ple, els costa estu­diar és un atemp­tat per a les expec­ta­ti­ves dels nos­tres fills, molt més espa­vi­lats. Estem, amb aques­tes acti­tuds, posant en crisi l'estat de benes­tar. Una crisi que no és prin­ci­pal­ment econòmica, sinó que troba les seves arrels més pro­fun­des en la cor­rupció dels nos­tres sen­ti­ments morals. El model de con­vivència està amenaçat per les pres­si­ons finan­ce­res, és cert, però, més enllà d'això, es troba col·lap­sat per la nos­tra feblesa moral, per la manca de sen­si­bi­li­tat envers els altres, per la malal­tissa obsessió pels diners, per la inca­pa­ci­tat de posar-nos en el lloc dels altres.

Per cert, les fra­ses que encapçalen aquest arti­cle no han estan extre­tes de cap docu­ment dels movi­ments anti­glo­ba­lit­zació. Tam­poc no són extrac­tes de l'obra de cap pen­sa­dor utòpic i esquer­ranós. Ni tan sols tenen res a veure amb les pro­cla­mes dels ano­me­nats indig­nats. Aques­tes fra­ses són cita­ci­ons del lli­bre La riquesa de les naci­ons, d'Adam Smith, el pare del capi­ta­lisme.