La caixa forta de Portbou

Aquest és un text terapèutic (per a mi). A veure si me'l trec de sobre (el neguit). Fa dies que no puc aga­far el son. Ulls vidri­o­sos. La culpa és de la notícia, pro­ta­go­nista per damunt de tota la resta –cogom­bres i alcal­da­bles– que té com a epi­cen­tre Port­bou. És una història de fron­tera. Al límit. Al límit d'allò increïble. Joan Gubert, fas­ci­nat, i jo, al·luci­nat. Pen­sava que la curi­o­si­tat era el motor i pilar bàsic del progrés de la huma­ni­tat. I sort en tenim, de gent com Gubert per man­te­nir aquesta afir­mació. I man­te­nir l'espe­rança. Aquesta mateixa set­mana, el tinent d'alcalde de Cul­tura de Port­bou –Gubert– com­pin­xat amb uns ope­ra­ris i –supo­sem– aler­tada la poli­cia muni­ci­pal va ficar la mà –Millet baveja– a la caixa forta de l'alcal­dia del vell ajun­ta­ment moder­nista de la vila. La caixa la va tan­car i dei­xar allà mateix el dar­rer alcalde repu­blicà –Ben­jamí Cer­vera– el 1939 en par­tir cap a l'exili. En 72 anys, ningú, ni mili­tars, ni falan­gis­tes, ni alcal­des fran­quis­tes, ni edils democràtics, ni regi­dors, ni estu­di­ants de pin­tura, ni apre­nents de tea­tre, ni mes­tres­ses de casa, ni tots els que la van uti­lit­zar per seure, per dei­xar la gavar­dina, com a banc de tre­ball... van tenir la curi­o­si­tat de saber què pro­te­gia la caixa forta. El con­tin­gut el tro­ba­rem al futur MUME Wal­ter Ben­ja­min. Per aca­bar amb la teràpia: ¿assu­mirà els interes­sos acu­mu­lats per la vella lli­breta de la Caixa de Pen­si­ons tro­bada l'actual La Caixa? L'or de Mos­cou con­ti­nua sense aparèixer.