Exàmens

Els meus fills estan escu­rant el seu dipòsit d'ener­gia i de con­cen­tració per enfron­tar-se als exàmens de final de curs. “No puc més” és la frase més repe­tida els últims dies quan sur­ten de l'habi­tació i van fins a la cuina, amb posat de zombi, a beure un suc o aga­far unes gale­tes. Després es tor­nen a tan­car al cau i només en sur­ten per dema­nar ajuda: “Em pre­gun­tes aquest mapa mut d'Àsia?”, “M'aju­des amb aquest pro­blema?”, “Pots mirar si em sé les decli­na­ci­ons?”

La set­mana pas­sada el gran es va exa­mi­nar de matemàtiques, i va mar­xar cap a l'ins­ti­tut amb un gran som­riure. “És l'últim exa­men de mates que faig a la meva vida!”, deia, exul­tant, perquè l'any que ve comença el bat­xi­lle­rat humanístic. El segon, que tot just ha començat l'ESO, sos­pi­rava: “T'ima­gi­nes, quin des­cans, quan fas l'últim exa­men de la teva vida?”. El seu pare i jo coin­cidíem imme­di­a­ta­ment que mai no dei­xes d'exa­mi­nar-te. La vida és plena d'exàmens, els asse­gu­rem. Els nois ens miren amb cara de no creure-s'ho gaire, però els insis­tim que la vida ens posa pro­ves contínua­ment, tant en l'àmbit per­so­nal com en el pro­fes­si­o­nal. No els veig gaire con­vençuts: “Però no us posen notes, no teniu la pressió d'apro­var o sus­pen­dre”. Els asse­gu­rem que sí: podem sus­pen­dre si fallem a un amic en el moment que ens neces­si­tava, i una amis­tat costa més de recu­pe­rar que una assig­na­tura sus­pesa. A la feina, cada dia pas­sem exàmens i, de vega­des, no apro­var té con­seqüències trans­cen­den­tals: el teu pro­jecte no és accep­tat, o fas un diagnòstic errat, o perds unes elec­ci­ons, o el teu pro­grama no té prou audiència i el can­cel·len, o no tro­bes la manera de fer rut­llar el negoci on has inver­tit els últims anys de la teva vida. També pots fra­cas­sar en els rep­tes més per­so­nals: després de tres mesos sense fumar, pas­ses un dia de ner­vis o frus­tra­ci­ons i l'aca­bes ence­nent una cigar­reta d'ama­gat al balcó de casa. O no tro­bes les for­ces per sor­tir d'una relació sen­ti­men­tal que saps posi­ti­va­ment que no et convé. O pas­ses la tarda aja­gut al sofà mirant la tele en lloc de sor­tir a córrer, o de lle­gir una novel·la, o de fer un pastís per als teus fills. Els fills, els que estan farts d'estu­diar i somien en el dia que no hagin de fer cap més exa­men, són els exa­mi­na­dors més exi­gents i estric­tes, i acos­tu­men a pun­tuar baix.