Afirma Urenda

El con­se­ller Felip Puig tenia un pla: entra­ria a la plaça amb els estris de fer dis­sabte i, un cop a dins, mira­ria de “fer net”. I va fer, cer­ta­ment, una impor­tant “neteja”: va endur-se'n ordi­na­dors, cui­nes, alta­veus, ten­dals, plecs de sig­na­tu­res, pan­car­tes, murals, afo­ris­mes..., i va estos­si­nar de pas­sada un munt de gent asse­guda a terra que recla­mava les seves per­ti­nen­ces i movia les mans alçades en senyal de pau. Va ser un escàndol ciu­tadà.

El con­se­ller ha hagut de rebo­bi­nar i el seu bat erecte ha que­dat ben pan­sit. Com també el zel dels qui, en la defensa èpica de l'espai públic, hau­rien desa­llot­jat la mateixa àgora d'Ate­nes. O dels qui han tro­bat “sacrílegues” les pan­car­tes sobre el monu­ment a Macià, sense ado­nar-se del som­riure que ama­gava el vene­ra­ble bigoti de l'Avi, al qual la gent d'ordre del seu temps sem­pre havia con­si­de­rat un qui­xot enqui­me­rat.

Els “indig­nats” con­ti­nuen cla­mant con­tra la selva capi­ta­lista glo­bal i con­tra la política que n'és hos­tatge. Alguns ho fan amb un deix “anti­polític”, deri­vat tant de l'anorèxia democràtica que patim com de l'interès dels pode­ro­sos per abo­lir la política. “Haga como yo –deia Franco–, no se meta en política”. Només l'acció política pot posar el peu al coll a l'eco­no­mia. També en el pla glo­bal, com ho havia fet en el pla esta­tal.

Entre 1974 i 1976, el soci­a­lisme català va cons­truir-se mit­jançant un procés aglu­ti­na­dor de natu­ra­lesa clara­ment auto­ges­tionària. Anava al davant la crítica al poder, una dimensió essen­cial que la tra­dició comu­nista havia igno­rat. Per això, ens pro­clamàvem “hereus de la tra­dició lli­bertària”. Un dia, uns quants ens vam enca­llar en l'equívoca dis­tinció entre “democràcia for­mal” i “democràcia real”, cosa que ens va repor­tar l'enves­tida irada del prin­ci­pal ins­pi­ra­dor i impul­sor d'aquell procés auto­ges­ti­o­nari, Rai­mon Obi­ols, que aquell dia anava massa can­sat per aguan­tar segons què. “La democràcia o és for­mal o no és democràcia!”, va etzi­bar-nos. I ens va enge­gar.

Escor­re­guts, vam acu­dir al nos­tre con­fes­sor, José-Igna­cio Urenda, res­pec­tat diri­gent dels sei­xan­tes i autèntic Sòcra­tes de cata­cum­bes, paci­ent i refle­xiu, que va exer­cir la seva maièutica –de la política i de la vida– sobre tres gene­ra­ci­ons suc­ces­si­ves, men­tre fumava negre i absor­bia len­ta­ment un gintònic. Algu­nes vega­des, però, sen­ten­ci­ava de manera nítida i urgent, com qui ha de comu­ni­car una “veri­tat” ine­lu­di­ble, nas­cuda del seu dila­tat com­promís, tal­ment com les coses que “afirma Pereira” (Anto­nio Tabucchi). L'Urenda, avui, pas­se­ja­ria entre els “indig­nats”, en con­vi­da­ria uns quants a fer un gintònic, pro­cu­ra­ria aju­dar-los a for­mu­lar-se les pre­gun­tes encer­ta­des i segur que aca­ba­ria per dir-los alguna cosa sem­blant a la que ens va dir a nosal­tres aquell dia.

Abans, però, cal expli­car dues coses. La pri­mera: el Pájaro era un loquaç expert en “Revo­lu­ci­ons”, del qual estàvem molt farts; un xer­ra­meca incan­sa­ble, d'aquells que els ita­li­ans ano­me­nen culos di ferro, perquè aguan­ten més que ningú i gua­nyen les assem­blees per esgo­ta­ment de la con­currència, quan ja han des­fi­lat tots els que han de mati­nar i només que­den qua­tre gats abduïts i qua­tre més d'ator­dits. D'altra banda, l'Urenda pro­fes­sava un autèntic odi a la seva por­tera, una bruixa fatxa i tafa­nera que l'espi­ava i en mal­par­lava, pro­cu­rant de fer-li la vida impos­si­ble.

Aquell dia, l'Urenda, men­tre fèiem un gintònic i com qui du un mis­satge que no té espera, va sen­ten­ciar: “Sabeu què és la democràcia? És el lloc on la volun­tat del Pájaro i la volun­tat de la meva por­tera valen exac­ta­ment igual”. Ho va dir a repèl de les seves bai­xes pas­si­ons, en un exer­cici meri­tori i con­vençut de raci­o­na­li­tat. I nosal­tres ho vam enten­dre per sem­pre més. Caldrà apro­xi­mar-la, glo­ba­lit­zar-la, donar-li vida, però no ho per­dem mai de vista: la democràcia és aquesta for­ma­li­tat essen­cial. Afirma Urenda.