Apunt franciscà

No, tot i el seu títol, no va de religió, la colum­neta aquesta d'avui. Par­teix, això sí, de l'espe­rit de Fran­cesc d'Assís. Ente­nent l'epònim que jus­ta­ment se'n deriva com a sinònim d'amor i de con­si­de­ració per tot de rea­li­tats dimi­nu­tes que, a des­grat de llur peti­tesa, con­tri­bu­ei­xen a reblar, com poques altres, macro­es­truc­tu­res en àmbits del tot diver­sos. Com ara el de la llen­gua. En què bé prou s'hi val a iden­ti­fi­car tal fran­cis­ca­nisme amb l'estudi paci­ent dels noms pro­pis, de per­sona i de lloc, com també els de núvols. Amb la ciència onomàstica, en defi­ni­tiva.

En el con­reu de la qual excel·lei­xen, a banda de Joan Coro­mi­nes (ell sol, de fet, i per si mateix, tota una galàxia), un per­so­natge aquests dies meres­cu­da­ment home­nat­jat, Albert Manent. I un altre que ens acaba d'obse­quiar aquest prop­pas­sat abril amb una seva enèsima publi­cació, com­pendi de savi­esa i ame­ni­tat: Ramon Amigó.

Manent ha reei­xit des de sem­pre a alter­nar les seves mono­gra­fies d'ambiciós abast (sobre per­so­nat­ges, movi­ments, epi­so­dis) amb deli­ci­o­sos opus­cles d'alt interès toponímic, antro­ponímic, nefonímic. Res que ajudés a expli­car el país també des de baix no ha dei­xat per verd, l'home­not Manent.

Amigó, pel seu compte, aplega ara a Onomàstica i llen­guatge. De cap a cap del país (Rafael Dal­mau, Edi­tor) tot un ven­tall de vàries apor­ta­ci­ons en què noves clarícies lingüísti­ques alter­nen amb reco­ma­na­ci­ons meto­dològiques o, si escau, amb recu­sa­ci­ons i denúncies sense embuts.

Par­lant cons­ci­ent de la teva con­dició de tal: quan et sen­tis acla­pa­rat per les infle­xi­bi­li­tats de la gramàtica, des­bor­dat per una situ­ació soci­o­lingüística adversa, entris­tit per la ina­bas­ta­bi­li­tat de la llen­gua en gene­ral, fes com el cre­ient que, atuït per la incom­men­su­ra­bi­li­tat de la cre­ació divina, cerca con­sol en fran­ciscà recer. I, doncs, (re)lle­geix-te les humils mera­ve­lles idiomàtiques que, per ací per lla, en l'antany i en l'enguany, ens des­co­brei­xen Manent i Amigó. Quina recon­for­tant dimensió on per­dre's!