Revolució: manual d'ús

Sense ide­als no hi ha revo­lució: per això les acam­pa­des públi­ques són ara mateix sim­ples expres­si­ons mori­bun­des de males­tar. Això no és poc: ja vaig escriure que el males­tar no és només d'ara, no és només de la crisi, i que té molt (massa) a veure amb les frus­tra­ci­ons d'una gene­ració. L'expec­ta­tiva era massa alta per als resul­tats obtin­guts i d'aquí ve el dilema: o bé ha fallat el sis­tema perquè no ofe­reix resul­tats als joves (en ter­mes de feina, habi­tatge, expansió) o bé ha fallat l'expec­ta­tiva. Crec que el que ha fallat és més aviat l'expec­ta­tiva, i tot seguit provo d'expli­car-me.

Quina és la gran diferència entre els nos­tres horit­zons i els dels nos­tres pares? Per resu­mir, podem dir que ells van resis­tir (més que llui­tar) con­tra Franco i que les diferències de classe social esta­ven més accen­tu­a­des. Dit d'una altra manera, abans hi havia més rics. Més classe alta, i més classe baixa: la democràcia ha anat molt apa­re­llada amb l'estat del benes­tar i s'ha repar­tit la riquesa, de manera que ara hi ha més classe mit­jana que abans. Tenim molts ser­veis garan­tits (sani­tat, edu­cació, segu­re­tat, atur...) però som més iguals els uns als altres, fins al punt que tole­rem ja molt mala­ment el pri­vi­legi fins i tot quan és un pri­vi­legi meres­cut: en nom de la igual­tat s'ha arri­bat a denun­ciar que la Sagrada Família no tenia el permís d'obres en regla (ser­veixi com a exem­ple i com a metàfora). Tole­rem pit­jor les excep­ci­ons, i soci­al­ment s'ha arri­bat a veure amb automàtica sos­pita la cre­ació d'una for­tuna. Que siguem tots més iguals, cosa que és bona si ens com­pa­rem amb els temps del fran­quisme, ha tin­gut el seu preu: ara som més massa, més mains­tream. Més xaiets amb un “no em puc quei­xar” gra­vat al llom.

Una mos­tra d'això seria l'arti­cle que fa poc va escriure a la premsa el senyor Álvaro Alsina, estu­di­ant de cinema de 22 anys acam­pat a la plaça de Cata­lu­nya. Segons Alsina, la gene­ració acam­pada es rebel·la perquè no vol for­mar part d'una massa que com­pra, menja i mor, “y que encima debe sen­tirse satis­fecha”. Les claus de la queixa són, si res­se­guim l'arti­cle: el sis­tema con­su­mista, que ofe­reix de tot excepte una “autèntica vida”; el fet de poder dis­po­sar de superfícies comer­ci­als, de mòbils d'última gene­ració, de cot­xes que cor­ren molt, de men­jar sem­pre asse­gu­rat, de dis­po­sar de comu­ni­cació i entre­te­ni­ment garan­tits... La con­clusió: “lo tene­mos todo y, sin embargo, no tene­mos nada”. “Caram­bes”, que dirien els nos­tres pares: un cop tens el pri­mer, no és la res­pon­sa­bi­li­tat de cadascú acon­se­guir el segon? Segons Alsina, la cosa té a veure amb la manca de temps per fer res més que no sigui acon­se­guir una feina, una hipo­teca, unes vacan­ces i una jubi­lació: una feina que sigui de metge o d'advo­cat, però no d'escrip­tor o de filòsof. Pen­sar té un preu massa alt, argu­menta. I con­clou que estan farts de ser con­si­de­rats la gene­ració estúpida: “esa es nues­tra revo­lución”.

Ho deia a l'encapçala­ment: sense ide­als no hi ha revo­lució pos­si­ble, ni fran­cesa ni russa ni del 68, i en la jus­ti­fi­cació d'Alsina hi he lle­git molt pocs ide­als; bàsica­ment, la rei­vin­di­cació de les fei­nes i car­re­res huma­nis­tes (cosa que és molt justa i necessària, però no revo­lu­cionària) i la sen­sació que l'existència queda molt pre­de­ter­mi­nada pels con­di­ci­o­nants del mer­cat. De fet, si no ens con­di­ci­o­nen els mer­cats ens con­di­ci­ona l'estat: no sé pas què és pit­jor, què és menys sos­te­ni­ble i què ofega més el pen­sa­ment indi­vi­dual. Seria bo atu­rar-s'hi.

El pre­o­cu­pant d'aquesta “revo­lució” és que expressa un males­tar (com­pren­si­ble, atesa la taxa d'atur exis­tent i el preu dels pisos) però que expressa sobre­tot un males­tar no atribuïble només al sis­tema. Crec que tenim una democràcia prou real, tot i que millo­ra­ble. Crec que tenim un estat del benes­tar admi­ra­ble, encara que cal revi­sar-lo. I crec que tenim (el més impor­tant) una lli­ber­tat que els nos­tres pares hau­rien vol­gut tenir de joves. Per això ten­deixo a pen­sar que el pro­blema no està en el sis­tema (que en té molts), sinó bàsica­ment en l'expec­ta­tiva: ens havíem pen­sat que les coses eren més fàcils. Una per­sona pot fer-se rica escri­vint, però de fàcil no en té res. I sí, dependrà de què digui el mer­cat, evi­dent­ment. I cal pagar hipo­teca, i la vida és curta, i de sobte, oh!, al jove estu­di­ant de cine acam­pat ja li cau algun cabell. Ostres, mira l'hora que és i encara no hem fet una revo­lució!