Collita negra

Qual­se­vol soci­e­tat democràtica pot supor­tar un petit seg­ment de gent dis­po­sada a ender­ro­car tot el que s'aguanta dret, però no pot sobre­viure si bona part dels seus diri­gents no cre­uen en l'orde­na­ment jurídic que els sosté, si no estan dis­po­sats a fer ser­vir tots els mit­jans al seu abast per defen­sar-lo, si coque­te­gen amb la barbàrie. Bar­ce­lona no s'ha con­ver­tit en la capi­tal mun­dial dels anti­sis­tema d'un dia per l'altre, ni les línies roges es van començar a tras­pas­sar dime­cres. L'apro­pi­ació de l'espai públic i la invasió d'espais pri­vats ve de temps, i no els hem sabut defen­sar. Pro­fes­si­o­nals de la violència tre­ba­llant en coman­dita amb pro­fes­si­o­nals de la pau –aquests donant cober­tura a aquells amb el truc del si t'enxam­pen no et conec– han anat avançant en diver­ses eta­pes fins a arri­bar a les por­tes del Par­la­ment: la pròxima serà cre­mar-lo. Cal dei­xar de cedir com s'ha fet, ingènua­ment, pen­sant que era el mal menor. Cal reconèixer que per acció, per omissió o per sub­venció s'ha donat ànims, impuls i cober­tura ideològica a tot soroll trans­gres­sor pen­sant que no tin­dria con­seqüències. Doncs aquí les teniu.

Bar­ce­lona: arxiu de violències i alberg d'espo­li­a­dors; capi­tal de la Medi­terrània però sols de la riba sud. Ara aneu a caçar turisme de qua­li­tat i con­gres­sos de tec­no­lo­gia punta. Aquesta revolta iti­ne­rant, que no ha aca­bat i que gaire ningú no sem­bla reconèixer, és una amenaça into­le­ra­ble als ciu­ta­dans i un xan­tatge per­ma­nent damunt les ins­ti­tu­ci­ons. Cal des­ar­ti­cu­lar-la, iden­ti­fi­car els faci­ne­ro­sos, des­truir les seves xar­xes. I sobre­tot ens toca recu­pe­rar el ter­reny per­dut: l'ordre és inne­go­ci­a­ble. Els nos­tres repre­sen­tants no s'han de con­fon­dre mai més sobre quina és la remor de fons i qui són els veri­ta­bles humi­li­ats i ofe­sos.