El minuet

Als pobles i a les ciu­tats de la costa, l'estiu hi arriba abans. Abans que hi arribi la tem­po­rada de vacan­ces, abans del sols­tici d'estiu, abans que s'acabi el curs esco­lar. Només cal que les tem­pe­ra­tu­res s'enfi­lin una mica i la gent ja té sen­sació d'estiu. Els car­rers s'omplen de noies ense­nyant el melic, nois amb ber­mu­des i xan­cle­tes, homes i dones que bai­xen cap a mar amb la tova­llola i el bron­ze­ja­dor a la bossa. Aquest any les plat­ges són ple­nes a ves­sar des de final de maig: hi ha més gent a l'atur.

Tot ple­gat fa que l'estiu es faci pre­sent just en el moment que ja ens impa­ci­entàvem. Deia Josep Pla, a Les hores, que l'any és una con­tra­dansa d'equi­noc­cis i sols­ti­cis, per­fecta com un minuet. L'alter­nança entre estiu i hivern, entre calor i fred, entre dis­bauxa i ordre, ens fa sen­tir més vius i ens estal­via el tedi de la mono­to­nia. Els moments més emo­ci­o­nants de l'any són els que anun­cien un canvi. Aque­lles tar­des de final de setem­bre, quan la llum encara con­serva les clarors de la canícula però l'aire ja és fresc i higiènic i ens fa intuir la tor­nada dels hora­ris i dels vells cos­tums. O aquells matins d'abril, radi­ants, de cel blau, amb un pres­sen­ti­ment de pluja a cada núvol. I aquests dies que vivim ara, a les aca­ba­lles de juny, el mes de les revol­tes i les revet­lles. Diuen que aquest any aquests dos con­cep­tes podrien esde­ve­nir-ne un de sol que omplís el cel de focs aquesta mateixa nit. Una nova moda­li­tat de pro­testa, una pro­testa poètica. Una altra nit de Sant Joan. “A la nit, les nos­tres famílies i altres veïns que ens havien donat tras­tos es reu­nien al vol­tant del foc. Menjàvem coca, bevíem xam­pany i durant una estona con­templàvem hip­no­tit­zats la dansa de les fla­mes. D'algun jardí pro­per n'arri­bava la música d'una revet­lla, ampli­fi­cada per la serena de l'estiu, i els pares en balla­ven qua­tre com­pas­sos de per riure. Els nens tiràvem els petards massa de pressa, a bat­ze­ga­des, sense con­trol, i quan se'ns aca­ba­ven buscàvem mane­res de dis­treure'ns. Si els grans no esta­ven al cas, agafàvem un bastó i esbotzàvem una part de la foguera per veure sal­tar les gus­pi­res”. És un tast del magnífic lli­bre Els cas­te­llans, de Jordi Puntí. Ple de memòria, ple de lite­ra­tura, ple de refle­xi­ons, ple d'un català net i trans­pa­rent. Us el reco­mano amb entu­si­asme.