Sortida d'emergència

La propaganda teutona, la mateixa que va engreixar la maquinària de dues guerres mundials en un sol segle, treballa dia i nit per abocar porqueria financera al damunt de Grècia i collar encara més els seus escanyats ciutadans. En diuen rescat però, vistos els resultats, n'hi ha per pensar que el socorrista encara afogarà el nàufrag abans de dur-lo fins a la platja. Grècia és ara més pobra i endeutada que abans de començar a aplicar els rigorosos plans de contenció imposats des de fora. També és menys pacífica, amb vagues generals cada dos per tres i manifestacions constants de gent indignada que –per dir-ho en l'idioma d'en Woody Allen– apallissa les porres de la policia amb agressius cops de cap. Ja no importa que aquesta gent que reclama la plaça de conductor de la locomotora europea sigui la mateixa que deu anys enrere va cometre les mateixes alegries pressupostàries que ara retreuen als defallits hel·lènics. Ni tampoc que aquesta Unió Europea que ens havia d'acomboiar al progrés i la concòrdia sigui avui el paradís de les desigualtats entre els països que imposen la seva velocitat i els que s'han de conformar a seguir-los amb un motor que els fa la perla. Alemanya ens governa amb l'arrogància dels conqueridors i perquè ho tinguem ben present ens recorda que la seva sensibilitat amb els últims de la cua té el gruix d'una rodanxa de cogombre. Per això els grecs, igual que els que venim tot darrere a la llista de contagiats, tenen dret a preguntar-se si calia, aquesta unió monetària que de la nit al dia ens va fer més europeus però també més pelacanyes. El desenllaç pot ser indigest per a tothom. Quantes voltes de rosca resistirà encara Grècia? Altres països abans que aquest van ser empesos al mateix precipici, Islàndia i l'Equador per exemple, i farts de veure com forces adverses els deixaven al caire de l'abisme i al cim els trepitjaven els dits, van decidir que un deute no cal pagar-lo si és il·legítim.