Violència zero

Acti­var la nostàlgia és perillós. Fa dies que he retro­ce­dit a la meva ado­lescència i joven­tut, quan no era la que sóc ara però ja era tot el que sóc. La culpa la té l'estrena al 33 d'un docu­men­tal sobre la Crida a la Soli­da­ri­tat i el record de l'acte cele­brat al Camp Nou el dia de Sant Joan del 1981, que va supo­sar el bateig mas­siu del movi­ment. Esgar­rifa pen­sar que el famós vers de Gil de Biedma “ara que de gai­rebé tot ja fa vint anys” ha que­dat obso­let. Del nai­xe­ment de la Crida ja en fa trenta. I, en segons quins aspec­tes, hem avançat més aviat poc: el 2011 encara hem de cri­dar ben alt que som una nació. Estem enca­llats en el temps, con­dem­nats a rei­vin­di­car evidències.

Avui, divuit anys després de la seva dis­so­lució, sur­ten exmi­li­tants de la Crida de sota les pedres. Queda bé dir que hi vas ser. La gent que lla­vors sim­pa­tit­zava amb els cri­dai­res, ni que fos d'un tros lluny, ha fet seu el lema “jo també era de la Crida”. En par­len en pri­mera per­sona, com els que es con­si­de­ren lec­tors d'un diari mal­grat que no el com­prin pas cada dia. Fantàstic: vol dir que la Crida va saber dei­xar un bon gust a la memòria col·lec­tiva. Aquell intent de sac­se­jar consciències (i can­viar acti­tuds) des del civisme, la no violència i l'agi­tació social no era la pit­jor forma de fer política. Els inde­pen­den­tis­tes més radi­cals ens tro­ba­ven tous, es reien dels avi­ons de paper que fèiem volar a l'aero­port per dema­nar-ne la cata­la­nit­zació, però el flir­teig d'ells amb la lluita armada tam­poc duia enlloc. La Crida va gua­nyar auto­ri­tat moral al car­rer jus­ta­ment perquè actu­ava amb la violència zero per ban­dera (i perquè robava alguna ban­dera espa­nyola de tant en tant, ep).

Sí, jo també cri­dava. I enso­brava, i pen­java car­tells de mati­nada, i pin­tava pan­car­tes, i par­ti­ci­pava en acci­ons, i tenia els dijous ocu­pats amb les reu­ni­ons de la comissió lingüística, i botava fins a gas­tar les soles de les xiru­ques en mani­fes­ta­ci­ons a tots els Països Cata­lans. Els efec­tes col·late­rals d'aque­lla militància van ser un nòvio, una detenció, una visita per la força a la comis­sa­ria de Via Laie­tana, unes quan­tes esto­ma­ca­des poli­ci­als i una colla de bons amics.

Els dracs viuen per sem­pre, però els nens es fan grans. Les ide­o­lo­gies duren i duren, però els qui les defen­sen tard o d'hora assu­mei­xen res­pon­sa­bi­li­tats adul­tes: tenen feina (dins o fora de la política), fills i una agenda massa estres­sada. La Crida es va suïcidar per no aca­bar morint sense pena ni glòria, però també perquè els mem­bres del movi­ment ens vam fer grans. I avui mirem enrere i ens ataca el ver­ti­gen: de tot ple­gat ja fa trenta anys.