Uniformes o allò que importa

El debat dels uniformes escolars que s'ha obert entre ensenyament i l'opinió pública acaba d'adquirir tocs d'absurditat. Ja és habitual que, en qualsevol qüestió que afecti l'escola, s'estableixin dicotomies que condueixen a estranyes paradoxes i el més curiós és que qui les sosté acostuma a escombrar cap a casa. L'assumpte ressorgeix ara, a principis d'estiu, com un bolet de calor, si se'm permet l'expressió, una espècie de pet de llufa. Personalment, no és que l'uniforme m'agradi ni em desagradi, en realitat, reconec que totes les connotacions negatives que pugui tenir provenen de records que deuen haver influït en la creació dels prejudicis que la idea de portar uniforme ha creat en molta gent. Sóc dels qui van vestir bata de ratlles en una escola pública de poble i la van canviar per un uniforme amb faldilla i brusa a batxiller. Vista en perspectiva, la idea de recuperar un uniforme pot despertar el record d'un ensenyament ranci. Sé que no puc ser neutral si associo l'uniforme a l'experiència i crec que els passa exactament igual a molta gent d'aquest país per a qui aquest vestuari els remet a una manera de fer totalitària i rígida. Però tampoc no ens hem de deixar confondre, perquè els llastos emocionals no poden regir les normes de convivència. L'escola ha de quedar protegida dels nostres prejudicis personals.

L'anunci d'una escola de l'Hospitalet de Llobregat que implantarà uniformes a partir del proper curs ha tornat a reobrir el debat. Els qui hi estan en contra addueixen raons estètiques i ideològiques, sobretot en referència al sexisme. Els uniformes acostumen a ser lletjos i poden respondre a patrons sexistes –faldilles per a les nenes i pantalons per als nens–, patrons amb els quals no estic gens d'acord. Aquests dies han aparegut opinions diverses, més aviat en desacord amb la mesura. Però, a veure, si una escola ho decideix per consens, quin problema hi ha d'haver? També es podria ser més imaginatiu i optar per un xandall o qualsevol peça unisex més d'acord amb l'actualitat. Els partidaris de la mesura, en canvi, afirmen que suposa un estalvi, elimina desigualtats econòmiques visibles entre els alumnes i evita els maldecaps diaris de triar la roba. El cert és que no sé si és més econòmic ni si es pot arribar a demostrar, tal com argumenten els que hi estan en contra, que portar uniforme no suposa cap conseqüència pedagògica. També s'han aixecat veus que qualifiquen de tòpic la idea que els joves vesteixen mig despullats per anar a classe; sortosament no és així en la majoria de casos, però també puc assegurar que, a secundària, algun professor, normativa en mà, l'ha hagut d'entomar amb algun calçotet que ni tan sols és Calvin Klein i alguna que altra tira de tanga. Pel que fa als xadors, creen problemes quan van associats a l'impediment de practicar algunes assignatures, com gimnàstica i altres esports. De tota manera, l'argument de desaparició del vel i d'eliminació de diferències de vestuari pot ser vàlid, però si la mesura només s'adoptés a l'escola, el problema continuaria a secundària.