Les serps i el encantats

El minis­tre de Foment de fa una eter­ni­tat, Álva­rez Cas­cos, deia que si es cons­tru­ei­xen tants habi­tat­ges i tan cars és perquè hi ha demanda i poder adqui­si­tiu sufi­ci­ents, perquè si no, no es ven­drien. Es venien; però no hem tar­dat gai­res anys a veure que l'oferta, real­ment, era exces­siva i la capa­ci­tat de com­pra havia estat sobre­es­ti­mada. Els polítics apre­nen eco­no­mia en dues tar­des i acu­sen d'anti­pa­tri­o­tes els qui dub­ten de l'eficàcia de la seva gestió. Els eco­no­mis­tes fan unes anàlisis diàfanes sobre el com i el perquè de les cri­sis imme­di­a­ta­ment després que hagin pas­sat, així com els astròlegs detec­ten en els astres l'anunci d'un esde­ve­ni­ment pretèrit però no saben si plourà demà.

Lla­vors, només hi ha un cul­pa­ble: el ciu­tadà que va pren­dre deci­si­ons econòmiques equi­vo­ca­des. No pot ser d'altra manera, perquè un con­tracte obliga en la pros­pe­ri­tat i en l'adver­si­tat; i no hi ha dret a dir, després d'haver sig­nat una hipo­teca al 110% comp­tant amb poc més del salari mínim, que la culpa és del minis­tre o de les far­macèuti­ques. El preu de la lli­ber­tat és una vigilància per­ma­nent, com deia Jef­fer­son.

Pot­ser que comen­cem a des­con­fiar, doncs, perquè fem la mateixa fila que la víctima de l'estafa de l'estam­peta, i cada vegada ens assem­blem menys al teòric homo œcono­mi­cus que hauríem de ser. No pre­nem deci­si­ons fre­des ni raci­o­nals pen­sant en el nos­tre pro­fit sinó que ens dei­xem endur per la tendència con­jun­tu­ral a com­prar, a inver­tir o a con­su­mir, pas­sant per alt que estem envol­tats de serps temp­ta­do­res que resu­mei­xen la lle­tra petita amb un: ets ben xim­ple si no ho fas. Ho hem fet lliu­re­ment, d'arruïnar-nos, però ens hi han impul­sat. I si molt convé, els matei­xos ens impul­sa­ran a indig­nar-nos per haver-los fet cas.