La Capmany, aquella dona rebel

La res­tau­ració de la selva econòmica en el pla glo­bal neu­tra­litza l'esquerra euro­pea i les clàssi­ques regu­la­ci­ons democràtiques d'abast esta­tal. I més encara després dels exer­ci­cis de des­ar­ma­ment uni­la­te­ral de la “ter­cera via”. Afe­gim-hi la con­següent pèrdua de pers­pec­tiva de la gent i la por que cau­sen els efec­tes de la crisi finan­cera glo­bal, i tenim el decan­ta­ment d'Europa cap a la dreta i el res­sor­gi­ment dels vells i tètrics popu­lis­mes anti­polítics.

Men­tre l'esquerra euro­pea fa per posar-se a l'altura dels rep­tes glo­bals, sobre­tot polítics, crei­xerà un deci­siu com­bat cul­tu­ral entre dues posi­ci­ons: aco­mo­dar-se als nous aires i optar pel cinisme o rebel·lar-se, és a dir, man­te­nir la tensió moral enfront d'allò que és inac­cep­ta­ble, que dis­sol les cotes de dig­ni­tat humana gua­nya­des.

Fa vint anys de la mort de Maria Aurèlia Cap­many, una dona rebel con­tra els desig­nis que l'enga­va­nya­ven i que va esde­ve­nir ban­dera de lli­ber­tat, sobre­tot per als joves que tor­na­ven de les fal­ses segu­re­tats ideològiques, després del Maig del 68. Recor­dar-la és, avui, molt con­ve­ni­ent.

Maria Aurèlia, encara una nena, ja va rebel·lar-se con­tra la fatuïtat de l'orto­gra­fia i la violència dels exàmens. Va fer un estre­pitós fracàs esco­lar, men­tre s'immer­gia en la rica bibli­o­teca de casa i fins que va ingres­sar a l'ins­ti­tut escola, on va des­co­brir una manera fas­ci­nant d'obser­var el món i de fer-lo seu, cosa que va des­vet­llar-li un fort desig de saber.

L'endemà de l'ensul­si­ada, davant d'“un futur més negre que una gola de llop”, va refu­giar-se en el conei­xe­ment i en la comunió rebel que sim­bo­lit­za­ven els ver­sos de Ros­selló-Pòrcel, el jove poeta mort: “Tota la meva vida es lliga a tu / com en la nit les fla­mes a la fosca”. Aca­ba­ria aban­do­nant la plaça uni­ver­sitària obtin­guda per dedi­car-se a la lite­ra­tura i la peda­go­gia: pre­fe­ri­ria el con­tacte amb el batec del car­rer.

De seguida, for­ma­ria entre els rebels con­tra el fran­quisme, des del Grup Mira­mar (1946) fins a l'Assem­blea d'Intel·lec­tu­als de Mont­ser­rat (1971); entre els defen­sors de la per­se­guida llen­gua cata­lana, fins a lli­gar-se del tot a la seva sort. Seria ànima de la inno­va­dora Escola Adrià Gual de tea­tre.

Es rebel·laria en par­ti­cu­lar con­tra la femi­ni­tat, l'este­re­o­tip mas­clista de la dona, i esde­vin­dria pedra d'escàndol dels ben­pen­sants i referència de les dones que assa­ja­ven de modi­fi­car el seu destí, fins a aixe­car la “segona onada” femi­nista a Cata­lu­nya, mul­ti­tu­dinària i prolífica, que encara dura.

Plan­ta­ria cara al cànon lite­rari hegemònic, escri­vint al seu aire i assu­mint-ne el cost, fins al tardà reco­nei­xe­ment de la seva gran novel·la Un lloc entre els morts, autèntica obra de culte entre la jove gene­ració d'escrip­tors dels setanta. La seva casa, oberta a tot­hom, esde­vin­dria una deci­siva càtedra a peu de car­rer.

Va rebel·lar-se con­tra l'oblit, per la memòria de la Cata­lu­nya obrera i popu­lar. I con­tra la torre d'ivori dels intel·lec­tu­als purs, empas­ti­fant-se de com­promís polític per la lli­ber­tat i la justícia, per la uni­tat civil del seu poble, pel retorn de la Gene­ra­li­tat exi­li­ada, per la seva ciu­tat... Rebel, ino­bli­da­ble Maria Aurèlia.